SEGRE
Publicado por

Creado:

Actualizado:

De tots els aspectes continguts en les paraules de l’alcaldessa de Vic referides als usos lingüístics amb les persones d’origen migrant, l’únic que em va semblar motiu d’escàndol va ser l’expressió referida als que «no semblen catalans». Havent hagut de superar les concepcions etnicistes pel que fa a la condició ciutadana o nacional o de comunitat (o com li vulgueu dir!) de les persones, havent assumit que ser català ja no pot tenir res, però res, a veure amb el color de la pell o el lloc de naixement, no hi pot haver cap factor que, a simple vista, ens pugui indicar si tal persona «sembla» més o menys catalana, i per això l’expressió és desafortunada.

Els inevitables, exclamadors i oportunistes indignats, però, no sustentaven pas el seu clamor hipòcrita sobre la constatació d’aquesta expressió, em temo. Més aviat els molestava el de sempre: que es gosi demanar coses merament raonables per a la supervivència d’una llengua minoritària; per concretar, que als nouvinguts ens hi adrecem d’entrada en català per tal de donar a la nostra llengua una naturalesa vehicular i central, i fomentar-ne així la utilitat que la mantindrà viva. Evidència que es troba al nucli de la sociolingüística més bàsica. La mesura, de retruc, beneficiarà els mateixos nouvinguts, que se sentiran més pròxims a la llengua i veuran com no se’ls tracta amb la condescendència, profundament discriminatòria, d’un catalanoparlant que el veu com algú diferent i per tant li parla en una llengua diferent. Si li costa entendre-la, cap problema: l’aprendrà. I l’empenta que rebrà de cara a la integració a la comunitat d’acollida serà decisiva. Ja em direu si tot plegat no respon a una percepció que es troba a les antípodes del verí que pretenien inocular els opinadors espanyolistes, molt ufanosos ells, brandant l’espantall del racisme en va.

Em queda el dubte de saber si manipulen expressament el missatge de l’alcaldessa per poder alimentar la seva agressió constant, les seves ànsies llengüicides, o si en veritat el fanatisme els fa limitats, impermeables a les subtileses de les evidències sociolingüístiques. Senten les paraules immigrant, català, castellà, canvi, llengua, es perden en la complexitat de les seves connexions, les reajunten com volen, les agiten com un còctel i en perboquen el líquid resultant en forma d’exabrupte delirant. Sigui per un motiu o l’altre, només ells es mostren com a veritables racistes i supremacistes, perquè consideren un desvergonyiment pretendre que el castellà no sigui la veritable

lengua

común

, la gloriosa llengua de presentació al món de fora, i que el paper se l’atorgui la llengua més petita i maltractada, tossudament supervivent malgrat la incomoditat que els desperta i els intents d’anorrear-la.

tracking