SEGRE
Eduard Roure

Eduard Roure

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Se’m va endur el temps l’intent de confegir una novel·la breu. L’impuls va anar decaient, en paral·lel als incipients dubtes sobre el funcionament de l’artefacte.

El principal problema rau en aquesta necessitat de demanar-li un funcionament. M’ho van ensenyar en el passat alguns admirats docents de la literatura, que em feren notar que qualsevol joc s’articula amb peces engranades i ben greixades. El funcionament, al capdavall, consistiria en això: la consecució d’un gaudi, com qualsevol altre joc d’infant o d’adult. Així, el veritable vici de partida quan confegeixes un joc no consisteix tant a demanar-te pel funcionament com a preguntar-te què hi cerques. Si hi cerques alguna cosa ja no és gratuït, ergo ja no és un joc. Si cerques condicionar el jugador perquè jugui d’una determinada manera recomanable, no ets un bon faedor de jocs, o ets artífex de jocs que ranquegen. Prou que n’hi ha, de jocs coixos. Tenen un ritme infeliç que no enganxa.

Hi ha una paraula auxiliadora, fàcilment pervertible: sentit. Quin és el sentit d’això que fas? Quin sentit té aquest punt de vista? On s’amaga el sentit d’aquest concret garbuix de paraules que t’acabes d’empescar? Potser preguntar-se pel sentit és l’anunci de la derrota inevitable. Quan comences a preguntar-te pel sentit vol dir que s’ha buidat el dipòsit de la gràcia. T’equivoques en pensar que l’obra no funciona perquè no li trobes el sentit. No funciona perquè t’està obligant a l’ocupació absurda de pensar-li un sentit. I el sentit del que fas t’hauria de ser concedit, t’hauria d’assaltar mentre penses en una altra cosa, com ara la manera d’escriure la frase següent

.Admetrem que l’èxit creador va aparellat amb un fulgor inicial inexplicable, una preuada intuïció que ha estat la millor garantia per a aquest èxit. Part d’aquesta irreflexiva assumpció de risc hi ha quan un decideix invertir unes hores en la confecció d’una història. Les millors: les històries en què sembla que no passa res i en veritat hi passa tot. Hi ha una màgia indicible sota els fets reportats pel narrador, que obra el miracle de mostrar-la per les marrades prosaiques de la paraula. No per pudor, sinó perquè no hi ha altra via de formulació possible. Però encotillat en la tècnica humil de l’anar escrivint, creix el convenciment que no aixeques sinó una anodina i avorrida novel·leta costumista. La màgia hi deu ser, però no aconsegueixes que aflori. Un consell propugnat entre lletraferits és deixar reposar el que has escrit, i tornar a llegir-ho al cap d’un temps. Les relectures, però, inspiren una por reverencial: ja et veus en la desesperació temible de rastrejar-hi el sentit, odiosa paraula. Ben mirat, el mateix que fem quan, de nit tancada i insomne, rellegim la vida pròpia —una cançó plena de soroll i fúria, etcètera. L’escriptura de tothom, un no-sentit dins un altre.

.

tracking