Chicago

Aquest any a Chicago, 355 persones han estat assassinades. Són 111 menys que l’any passat”. Mentre preparo les maletes per tornar a estar

on the road

per quaranta-cinc dies, decideixo fer una petita pausa i posar-me al dia sobre la primera ciutat que visitaré: Chicago. Obro la pàgina web del

Chicago Tribune

i em sorprèn trobar a la pàgina principal un petit destacat on es fa un recompte i anàlisi de les morts per violència. Chicago són moltes ciutats en una: és una metròpoli moderna famosa per la seva arquitectura; és una ciutat rodejada per un llac que en els dies d’estiu es converteix en una platja; és la ciutat del vent i dels hiverns glaçats però també és una ciutat coneguda per la seva pizza: la

deep dish pizza

d’una contundència calòrica que imagino deu protegir els seus habitants del fred de l’hivern.

Més enllà del que expliquen les guies turístiques, Chicago és una ciutat on la desigualtat econòmica generada a partir de la gran depressió del 2008 s’ha traduït en uns alts índex de violència que han afectat els barris del sud i l’oest, habitats majoritàriament per ciutadans d’origen afroamericà i

latino

.

Seré a Chicago tres dies però entre assajos i concert només disposo de dotze hores per visitar-la. Decideixo acotar la meva visita al Millennium Park, on vaig rebre el meu baptisme als Estats Units de la mà d’una font creada per l’artista català Jaume Plensa on dues gàrgoles digitals (cares dels estudiants de l’Institut de Belles Arts) obren la boca tot deixant anar un filet d’aigua que s’omple de vida cada tarda d’estiu. Al seu costat, una escultura gegant de l’escultor Anish Kapoor deforma l’

skyline

i els cossos dels visitants tot jugant amb l’efecte deformador dels miralls còncaus i convexos.

En un dels extrems, un auditori obert dissenyat per un dels meus arquitectes preferits, Frank Gehry, trenca totes les convencions d’una sala de concerts tot deixant que la natura i la ciutat interactuïn amb la música. Així ho vaig poder notar quan, de cop, una melodia coneguda (

Romeu

i Julieta

, de Txaikovski) va colar-se entre el rugit d’una ciutat i dels seus grills.

Entrada gratuïta. Una hora i mitja d’una experiència inoblidable: a l’aire lliure vaig poder ser testimoni d’un assaig de la Simfònica de Chicago.

Al centre del Millennium Park s’aixeca l’Art Institute, que guarda a la seva col·lecció quatre de les meves pintures preferides:

Nighthawks,

d’Edward Hopper;

Tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte

, de George Seurat;

American Gothic

, de Grant Wood, i

Carrer de París en un dia de pluja

, de Gustave Caillebotte. El plaer de la redescoberta dotze anys més tard. M’emociona retrobar-me amb unes figures que ja formen part de la meva vida.

Acaba el concert. Pujo a l’autobús. Pròxima parada: Detroit. És dilluns al matí. Obro l’edició digital de

The

New York Times

i em crida l’atenció el següent titular: “72 ferits i 13 morts en un cap de setmana violent a Chicago.”