Un rellotge que parlava
Sempre he pensat que la meva infància va acabar el dia en què va desaparèixer de la meva habitació un rellotge que parlava. “Son las ocho y cuatro minutos”, deia una veu femenina mecànica i artificiosa que encara puc escoltar si tanco els ulls i deixo que la memòria em transporti al Baix Segrià. Si continuo estirant el fil dels records puc escoltar com la meva mare m’explicava el perquè d’aquesta desaparició. “La padrina del Soleràs no hi veu”, escolto tot veient els ulls de la meva mare més blaus de l’habitual.
“Son las nueve y treinta cuatro minutos”. Ara distingeixo un Renault 5 blanc aparcat davant de la Cooperativa del Soleràs i si respiro profundament puc olorar la flaire del primer premsat de les olives. No ho he confessat mai però sempre m’ha agradat l’oli sense filtrar perquè em fa sentir més a prop de la meva padrina. També ho fan les avellanes, ja que cada visita a les Garrigues acabava amb un petit obsequi: un pot de vidre amb aquest fruit sec que menjo cada cop que em sento sol sigui a Barcelona o a l’altre costat de l’Atlàntic.
Jo sabia que la meva àvia s’havia quedat cega però intentava dibuixar un somriure tímid cada cop que em deia que em veia més alt i intentava conversar amb ella tot evitant mirar-la als ulls. La Maria era la força personificada, una lluitadora incansable i crec que ningú m’ha estimat mai en la vida com ho va fer ella.
“Son las diez y cinco minutos”. Sóc a la sala d’exàmens de l’Institut Màrius Torres. La memòria no m’abandona. En un paper escric unes equacions que avui en dia serien tan difícils de desxifrar com un jeroglífic egipci. Entrego l’examen. Mai m’han agradat les matemàtiques i com que sóc un noi molt supersticiós vaig decidir posar-me la meva camiseta preferida aquell dia. En sortir de l’institut vaig veure el meu pare fumant darrere d’una reixa.
“S’ha mort la padrina del Soleràs”. Un mai està preparat per a aquesta frase. Recordo estar assegut en el menjador amb una samarreta del Cobi i pensant que tot havia estat culpa meva. Tres dies abans, en una tarda de dissabte, mentre estava intentant entendre el misteri de les equacions, em vas trucar. La mare no hi era i jo no vaig saber notar que tenies més ganes de parlar de l’habitual. El meu cap estava en les arrels quadrades i en un suspens que m’esperava gentilesa de la Celia Calvo. Imagino que vas notar el meu nerviosisme i recordo que em vas dir “jo sempre reso per tots vosaltres”. Jo, que em considerava un rebel i que pensava que Déu era una invenció, vaig callar. Sempre he pensat que si t’hagués resat no t’hauries mort tan aviat.
La memòria s’amaga en calaixos i en capses oblidades en els prestatges més elevats dels armaris. Mai m’he volgut desprendre d’aquesta samarreta del Cobi. Amb el blanc desgastat i la impressió destenyida és un petit amulet que m’acompanya sempre on estigui. Penso que em protegeix com segurament ho fan els teus resos, padrina. Perquè sé que des de dalt continues resant per tots nosaltres.
