L'infinit de Miró
Mentre els titulars dels diaris parisencs anunciaven l’arribada d’una onada de calor en una ciutat que no està preparada per a un augment de temperatures que serà progressiu i continuat, jo em dirigia a buscar un refugi climàtic i emocional, tot endinsant-me en la poètica d’un artista que ha decidit acompanyar-me en aquest estiu de nova normalitat: Joan Miró.
Feia anys que volia passejar-me pels passadissos transparents, per les escales mecàniques i futuristes del Museu Pompidou de París. Necessitava entendre i tocar l’estructura funcional d’un edifici que va revolucionar una ciutat que tenia por a abraçar l’arquitectura contemporània. Tres joves arquitectes –en Richard Rogers, el Renzo Piano i en Gianfranco Granchini– serien els responsables d’alterar l’statu quo d’una ciutat amb la inauguració d’un contenidor cultural a principis de 1977 i que ajudaria a redefinir l’ànima de París.
Els fauvistes i els cubistes, el surrealisme de Magritte i Dalí, l’explosió de colors dels quadres de Sonia Delaunay, la geometria perfecta de la Bauhaus... Sala a sala, el meu ull s’anava aclimatant a l’explosió de vida continguda en uns llenços que em preparaven per al meu cara a cara amb una de les pintures que sempre havia volgut veure.
L’obra d’Art en l’Era de la Reproductibilitat Tècnica. Experimentar l’aurèola que s’escapa d’un llenç. Sentir la tactilitat d’unes pinzellades que obren un horitzó infinit en una sala d’un museu. Comprovar com tot allò que va narrar Walter Benjamin en el seu assaig seminal del 1935, continuava viu en ple segle XXI. A mà dreta, en una sala diàfana, vaig sentir com es contenia la vida, l’experimentació constant i la poesia d’un artista juganer que mai es va cansar d’evolucionar i de connectar amb els signes d’uns temps nous.
El tríptic Bleu I,II,III, pintat el 1961 i format per tres llenços de dimensions exactes, m’invitava a apropar-me a un mar format per uns pigments de color blau que eren puntejats per unes figures abstractes i orgàniques de color negre i vermell. Immers en l’univers de Joan Miró, la mirada llarga del telescopi i l’extrema proximitat del microscopi es donaven la mà. Estava veient un estel que s’elevava o una cèl·lula que circulava de manera capriciosa en una gota plena de vida?
La resposta a aquesta pregunta la trobaria en l’imprescindible documental Miró contra Miró (disponible en la plataforma de TV3 a la carta), on veig un Joan Miró observant, amb uns ulls plens de curiositat, una pantalla on es projectaven unes imatges provinents d’un microscopi. En un globus vermell Miró va saber veure dansa, moviment i poesia. Influenciat per aquesta imatge, un artista de seixanta-vuit anys, va tornar a recollir l’escala dels somnis de la infantesa i la va traslladar en un llenç. Bleu I,II,III va capturar la meva imaginació en una tarda de diumenge on els diaris anunciaven l’ocàs d’un món que deixarà de ser nostre si no actuem amb fermesa i immediatesa.
