Parets amb història
En finalitzar la visita guiada per la presó Model, vaig sentir l’extrema necessitat d’apropar la meva orella a unes parets pintades de color ocre, per poder entendre els múltiples silencis calcificats entre els seus murs. Volia posar veu als innats que van omplir, durant més de cent anys, les sis-centes cel·les d’un edifici que ha estat testimoni d’un segle XX convuls. Volia escoltar els activistes polítics que van ser engarjolats durant les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco. Als empresonats per haver participat en la Setmana Tràgica, o en les vagues de la Canadenca o dels tramvies. També necessitava sentir als ciutadans que van ser tancats per la seva orientació sexual per una llei, la Ley de Vagos y Maleantes, que va ser firmada el 1933 i que no va ser derogada fins al 1995.
Un any abans de l’inici d’una Exposició Universal que imprimiria el nom de Barcelona a les agendes internacionals, es posaria la primera pedra a un centre penitenciari que volia ser exemplar (d’aquí el nom de Model). Amb un disseny innovador, amb forma de panòptic, on sis galeries (on es trobaven unes cel·les que havien de ser suposadament individuals) convergien en un nucli central que era ocupat pels vigilants.
Sota una imponent cúpula aixecada amb nervis de ferro, el nostre guia ens anava desgranant les condicions (gens modèliques) d’una presó que també instaurava la dictadura de la mirada. Barberia, dutxes, una biblioteca repleta de best-sellers amb una taula i cadires d’escola, compartien passadís amb uns habitacles diminuts que havien arribat a acollir fins a onze presos. Tot mirant els escrits que encara es preserven sobre unes parets blanques, la meva mirada feia d’arqueòleg visual d’un passat no massa llunyà. En una d’elles, vaig llegir la paraula metadona. En preguntar al nostre guia, ens va narrar l’horror que es va viure en aquestes parets durant els anys 80 i 90. Va ser quan una doble pandèmia: la de la sida i la de l’heroïna van fer niu en un recinte on un 33% dels seus presos eren addictes a la droga.
Una hora i mitja després d’haver començat una visita guiada organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, no estava preparat per la ràbia i l’emoció que vaig sentir en veure una fotografia d’un noi jove, rodejada de flors seques, en el terra de la paqueteria de la presó. En aquella mateixa habitació, una nit de l’any 1974, Salvador Puig Antich seria executat a través del garrot vil per un règim franquista sanguinari.
No podem caure en el parany de l’oblit. Escenaris com la presó Model de Barcelona necessiten ser recordats, reivindicats i explicats a una generació que no ha viscut el franquisme i també per als seguidors d’uns partits polítics que expressen nostàlgia d’un passat on s’engarjolaven persones per ser gais o t’acabaven assassinant per ser anarquista. A tots aquells que enyoren la suposada llibertat del franquisme, a tots els Bosés i companyia, els receptaria una visita guiada a un recinte que conté el germen de la nostra memòria.
