Primer pas
No se’n sap gaire, de Lao-Tse (o sóc jo, que no he fet els deures). Tot apunta que va ser contemporani de la destil·lació alcohòlica a l’imperi asiàtic –deu fer 2.500 anys–, vull dir que va ser un moment d’experimentació i efervescència de pensament per aquells indrets. Més cap a Occident, perquè ens en fem una idea, era l’època de l’Alexandre Magne a la Grècia clàssica.
Del taoisme de Lao-Tse coneixem sobretot el yin i el yang, i la representació en forma de cercle dividit en dues meitats per una línia corba: una meitat és de color negre, i l’altra de color blanc. En la meitat negra, un punt blanc, i en la meitat blanca, un punt negre. Potser el menys conegut és que els taoistes, com els estoics, conviden a acceptar el que passa al món sense intentar dominar-lo, perquè qualsevol cosa forçada és errònia. És millor que tot flueixi, que prenguem el camí que naix de la passió perquè és el que està en consonància amb la nostra naturalesa. Si ens ho prenem amb frivolitat, podria semblar que ens conviden a passar de tot, però res més lluny d’això.
Si fem cas al que diuen els estudiosos actuals, els moments més angoixants de la vida de qualsevol persona tenen a veure amb els canvis bruscos: des d’una mudança fins a la mort d’un ésser estimat o a la pèrdua d’ingressos, hi ha alteracions sobtades que ens porten a uns nivells d’estrès elevats. Una revolució ens aclapara, per bona que sigui la finalitat, i ens podem quedar astorats davant de la possibilitat que el nostre món es capgiri de cop i volta.
Aquí, Lao-Tse ens ensenya que el viatge més llarg comença amb un pas. Quan fem el primer pas, i cada vegada que en fem un, som més a prop de l’objectiu, i el camí flueix amb més harmonia que si ens haguéssim posat a córrer cagant llets, perquè acabaríem esbufegant en poc temps.
La revolució que ens ha sobrevingut té a veure amb la supervivència, qui ens ho havia de dir. Després de l’astorament inicial, van arribar les presses per a veure qui obtenia una vacuna. De mentre, la resta, miràvem les estadístiques i vèiem que hi havia un patró, almenys un que sobresortia. I a fe de Déu que els espectadors aficionats als patrons no érem els únics a veure’l. Al final, les mesures de confinament perimetral han posat sobre la taula el que sembla una bertranada: els més desfavorits econòmicament pateixen més. Perquè menjar de manera saludable és més costós, i perquè viure sense amuntegaments és més car. Fins i tot veure el sol des de casa és costós, a quin punt hem arribat, quan el sol és allà, cada dia, per a tothom, sense cobrar. Segur que és molt complicat i molt difícil capgirar la situació de precarietat de tantes persones en poc temps. Però, com diria Lao-Tse, qualsevol viatge, per llarg que sigui, comença amb un pas.
