Crònica d'un soldat al front del Segre

El 30 de desembre de 1938, tot just acaba de fer vuitanta anys, el jove de la Garriga Jaume Pujadas Paré va enviar la darrera carta que escriuria des del front. A casa seva no en van saber res més. Un de tants soldats que no van tornar de la guerra. Fa poc, el seu únic nebot, Francesc Mas Pujadas, va trobar la correspondència d’aquest noi que va ser cridat a files amb només disset anys regirant papers de la seva mare. Era la història inèdita d’un Segons escriu als remitents de totes les cartes, Jaume Pujadas pertanyia a la 60 Divisió, 95 Brigada Mixta, 378 Batalló, 4a Cia, Base 8, C.C. 18, del XVIII Cos de l’Exèrcit Popular de la República, que comandava Josep del Barrio. I dins d’aquest cos militar tan ampli, estava destinat a la Companyia de Dipòsit, que feia serveis auxiliars d’acollida de soldats i de recuperació de malalts i ferits.

La seva, en principi, no era una unitat combatent com les que anaven al front. I almenys pel que es desprèn de les cartes enviades a la família, en Jaume mai no va tirar cap tret perquè la Companyia de Dipòsit es quedava gairebé sempre enretirada i no acompanyava la seva brigada fins a la primera línia de foc.

La 95 Brigada Mixta a la qual pertanyia era al front del Segre l’abril i el maig de 1938, a l’agost a la dissortada batalla de l’Ebre, i el mes de desembre del mateix any tornava a ser al Segre, on l’exèrcit de la República va caure definitivament abatut per les tropes del general Franco. Ho detalla Carlos Engel, historiador de la Guerra Civil, al seu llibre

Historia de las Brigadas Mixtas del Ejército Popular de la República

.

El periple que explica l’especialista Carlos Engel coincideix, si fa no fa, amb els desplaçaments que fa en Jaume i la seva Companyia de Dipòsit, tot i que als combats del mes de maig al Segre es queden a prop del front però en una posició de rereguarda que, en principi, els allunya del perill.

Si fa no fa els passa a l’Ebre, perquè la seva companyia hi arriba quan la batalla ja està acabada i la brigada on estan enquadrats es recupera a la zona de Tortosa.

Però després arriba l’infern: l’ofensiva definitiva sobre Catalunya que, a finals de desembre de 1938, va impulsar des del front del Segre el general Franco fins a la victòria final. A partir dels darrers dies de l’any, ja tot va ser una retirada de les unitats republicanes fugint campi qui pugui.

En aquest moment, a la comarca de la Noguera, en dies de fred intens i boira espessa, aquest cop sí, enmig de trets, canonades i atacs aeris continus, Jaume Pujadas estava immers de ple en la primeríssima fila de foc i de la mort.

Durant molts anys, de la guerra se’n parlava molt poc, o gens. Era un tema tabú a totes les famílies. Molts dels més grans hi havien participat directament i, almenys de cara enfora, no volien recordar més l’horror d’aquells tres anys de mort i penúries extremes. D’altres, perquè algun familiar no va tornar mai del front o va ser represaliat amb duresa. I la gran majoria, perquè els va tocar viure unes dècades posteriors de foscor que volien deixar enrere per sempre. Així, doncs, tothom havia patit les conseqüències d’aquella Guerra Civil que Franco va començar amb un alçament contra la República el 18 de juliol de 1936.

A la casa dels Pujadas, Cal Cadiraire del carrer Bonaire de la Garriga, tampoc no es parlava del temps de la guerra, tot i que hi havien perdut en Jaume, que, cridat a files amb només 17 anys, va marxar cap al front republicà l’abril de 1938 i no en va tornar mai més. Jaume Pujadas Paré va ser una víctima més d’aquell conflicte incivil que va enfrontar les dues Espanyes ara ja fa més de vuitanta anys i que va causar més de 500.000 morts, a més de condemnar milers de persones a l’exili. Només de la Garriga, almenys 61 persones del poble van morir, com ell, a conseqüència de la guerra: al front, en bombardejos o assassinats pels dos bàndols.

En els vuit mesos que va ser fora de casa, Jaume va escriure 74 cartes a la seva família: a la seva àvia, Petronila Insa; al pare, Josep Pujadas Insa (1889), que va heretar del seu pare el sobrenom de Cadiraire perquè feia i embogava cadires; a la seva mare, Rosa Paré (1893), i la seva germana, Teresa Pujadas Paré, que havia nascut l’any 1932 i aleshores només tenia 6 anys. La primera carta és del 2 de maig de 1938 i la darrera, del 30 de desembre del mateix any. Escrites sempre en un català d’ortografia justeta però amb lletra ben clara, les cartes d’en Jaume arribaven cada tres o quatre dies, la família les llegia de seguida amb esperança de certificar que estava bé i de saber què els explicava o els demanava i, feta la lectura fins a saber-les quasi de memòria, les anava guardant totes en una capseta metàl·lica. Però l’any 1939, en acabar la guerra amb la victòria dels nacionals, sense cap notícia d’en Jaume i amb temor de registres i represàlies franquistes –Josep Pujadas, el seu pare, havia estat regidor d’ERC l’any 1936–, la caixa de les cartes va quedar amagada en un racó de les golfes de la casa del número 7 del carrer Bonaire, on es va estar fins que van canviar de casa.

Va ser 77 anys més tard, que aquella caixa secreta va deixar de ser-ho. Endreçant papers després de la mort de la seva mare, Teresa Pujadas, germana d’en Jaume, el seu fill, Francesc Mas Pujadas, nebot d’en Jaume, va trobar les 74 cartes que havien arribat a la família en aquells vuit mesos de 1938. La primera impressió de Francesc Mas, nascut 18 anys després d’acabada la guerra, va ser de sorpresa majúscula. Ell sabia pels seus avis i els pares que l’oncle Jaume havia mort a la guerra, però mai no li havien dit que encara guardaven les seves cartes. Probablement, després de tants anys, ja ni se’n recordaven... I quan al cap de pocs dies, el nebot les va llegir, va fer una altra descoberta: aquella correspondència íntima contradeia el que sempre havia sentit a dir a la seva família: que l’oncle havia mort a la batalla de l’Ebre. No va ser així.

A partir de la cronologia que es pot fer amb la lectura de les cartes i de les dades aportades pels especialistes, es podria dibuixar l’hipotètic itinerari de guerra que Jaume Pujadas Paré va fer en els vuit mesos que va ser a l’exèrcit de la República.

Va ser cridat a files el 23 d’abril de 1938 i, després de passar pel quarter de reclutament de Sitges, arriba a primers de maig de 1938 a la zona de Montclar, Artesa de Segre, Preixens i Agramunt. Allà hi viu des d’una mica lluny la batalla de Balaguer, però sense anar directament al front perquè ell forma part de la Companyia de Dipòsit, que fa serveis auxiliars. S’està en aquesta zona entre l’Urgell i la Noguera fins a meitats de novembre i, retirat com està del front, fins a aquest moment ni viu mai la guerra en directe ni arriba a disparar cap tret.

Però sis mesos després el traslladen de front, on el fan fuseller d’infanteria. Arriba a l’Ebre la segona meitat de novembre, quan el fort de la batalla de l’Ebre ja havia acabat. La seva 95 Brigada Mixta, que havia quedat molt tocada, ja s’estava a la rereguarda descansant a la zona de Tortosa.

Marxen de l’Ebre i el 10 i 11 de desembre són a Barcelona. Però després del trànsit per la capital catalana, la seva Brigada marxa amb tren cap a les planes lleidatanes i arriba a Ivars d’Urgell. Aquest cop no s’incorpora a la seva anterior Companyia de Dipòsit, sinó que el fan enllaç a la 4a Companyia del 378 Batalló. Torna a ser, per tant, un altre cop al front del Segre quan, el 23 de desembre, comencen els atacs franquistes en la seva ofensiva final. La darrera carta que escriu, del 30 de desembre de 1938 i sense datació de lloc, la devia enviar des d’alguna zona de la comarca de l’Urgell o la Noguera (Cubells, la Sentiu de Sió, Montgai, Bellmunt d’Urgell, Bellcaire d’Urgell…), on patien atacs continus de l’aviació, com explica en les últimes comunicacions amb la família.

Per això, i tenint en compte que cada tres o quatre dies com a màxim els enviava cartes, i que l’última és del divendres 30 de desembre, semblaria que devia morir aquell mateix dia o pocs dies després, quan amb penes i treballs l’exèrcit republicà continuava plantant cara i encara no havia començat la retirada final. Podria haver mort en els intensos combats que hi va haver a la zona de Cubells i a Montclar, el 31 de desembre i els primers dies de gener. Si no va caure aquí, potser va morir uns dies més tard a Montgai, Bellmunt d’Urgell, Penelles... En alguns pobles s’han trobat fosses amb víctimes sense identificar. Un d’aquests morts sense nom de les comarques de Ponent pot ser Jaume Pujadas Paré, soldat de la Garriga de només 18 anys.

A les cartes, sobretot, fa una llista del que vol que li enviïn, normalment roba, menjar i productes com sabó, tinta per a l’estilogràfica o paper de fumar. De diners no en demana mai, al contrari, és ell el que cada mes envia a la família les 200 o 300 pessetes que li paga l’Exèrcit de la República.

Les cartes anaven dins de sobres on Jaume, amb bons dots per al grafisme, hi escrivia el nom i l’adreça dels seus pares, sempre amb un tipus de lletra diferents i, a vegades, amb uns dibuixos fets expressament. Es notava que, abans de fer de pagès, havia fet de pintor.

Els soldats esperaven les cartes amb ànsia. Jaume Pujadas ho deixa clar: “És increïble

lo

que estic pensant en vosaltres. Quan he vist que el carter tenia una carta al meu nom li he pres d’una esgarrapada. Era tanta l’alegria que no gosava ni obrir-la. No us podeu imaginar

content que estàs quan reps la carta!”

A diferència de dietaris o memòries escrites per combatents anys després de la guerra, on es relacionen fets bèl·lics i moviments en relació amb el protagonista que ho escriu, les lletres d’en Jaume no expliquen ni gestes guerreres ni la duresa del front. Són cartes sentides i sinceres escrites en calent, sense a penes temps per a la reflexió. És per això que expressen amb gran força l’esperança o el dolor del seu dia a dia. Són, per tant, una interessant crònica sentimental inacabada de vuit mesos de la vida d’un joveníssim soldat ras republicà que mai no va disparar cap tret i que no va tornar.

Nascut el 21 de juny de l’any 1920 a la Garriga, Jaume Pujadas Paré va ser cridat a files el 23 d’abril de 1938 per anar a la guerra amb l’exèrcit republicà. Quan va marxar de casa només tenia 17 anys i formava part, sense saber-ho, de l’anomenada Lleva del Biberó, un contingent format per uns 30.000 joves que es van fer adults en molt pocs mesos i que, en una situació de normalitat, haurien d’haver fet el servei militar obligatori l’any 1941.

Tot i que en aquella edat van ser declarats útils per lluitar en una guerra, els components d’aquesta lleva dissortada no tenien reconegut el dret a vot ni el dret a ser majors d’edat a efectes civils, segons la legislació vigent. “No se’ls hauria permès l’entrada a certs espectacles per no haver complert els 18 anys i tanmateix se’ls va considerar aptes per assistir i ser actors en l’espectacle més atroç, el d’una guerra civil”, sentenciava l’historiador de Cervera Josep Benet, que pertanyia a aquesta mateixa lleva, en un article al diari

El País

l’any 1983. Benet, que va viure la guerra en directe, afegia: “Érem molt joves, certament. Molts dels nostres companys van passar de l’adolescència a la joventut en els fronts de guerra.” I concloïa: “Crec que, a pesar de la nul·la instrucció militar amb què aquella Quinta va arribar a primera línia, es va comportar en el front amb dignitat i coratge.”

Jaume Pujadas es va incorporar al centre de reclutament de Sitges, al Garraf, i en marxava el Primer de Maig. L’endemà ja enviava una carta en què informava la família que estava destinat en un poble de Lleida, que no identificava perquè, “per seguretat”, no els ho deixaven escriure. És per això que en l’encapçalament de moltes de les cartes indica la data, però com a lloc escriu un indeterminat: “En campanya.”

Al front del Segre, el nombre de baixes republicanes en els primers dies de l’ofensiva final va ser desmesurat i els cadàvers quedaven abandonats a la intempèrie fins que les noves autoritats municipals o els pagesos de la zona els enterraven sense identificar en fosses comunes que s’habilitaven en els llocs on els havien trobat morts o en els cementiris més propers. Per tenir una idea de la tragèdia d’aquell final d’any, els comunicats franquistes diuen –sembla que amb xifres inflades– que el dia de Sant Esteve, es van recollir 950 cadàvers; cinc dies després se’n van comptar 550; el 2 de gener 500 i el 4 de gener 300. I en els dies següents, les víctimes mortals continuaven sent centenars. Després de l’Ebre, les comarques de Ponent són la zona de Catalunya on fins ara hi ha més fosses localitzades.

A falta de certeses absolutes i movent-se, per tant, en el terreny de les hipòtesis, s’ha de suposar que aquells dies Jaume Pujadas era en els infortunats paratges de la mort. Els combats entre els dos bàndols eren durs, però els nacionals avançaven. El dia 1 de gener de 1939, l’exèrcit franquista entra a Cubells, el 3 a Montclar, el 7 a Cubells, i el 8 i 9 de gener els nacionals ocupen Penelles, Castellserà i la Fuliola. I avancen cap a Ossó de Sió i Tàrrega, on entren el 15 de gener de 1939. En pocs dies cauen centenars de soldats que queden allà mateix on moren.