Els ferradors de la Fórmula 1

Els cavalls fa dècades que han deixat de ser eines del camp per passar a ser animals per a l’oci i l’esport. Hi ha molts menys cavalls i aquests estan més ben cuidats, així que l’ofici de ferrador és una raresa. Els lleidatans Eduard Salla i Albert Lluch són dels pocs catalans professionals de la podologia eqüestre que són a l’elit mundial. Els acompanyem un dia en la seua feina per conèixer la importància d’una bona ferradura per a un cavall d’alt rendiment.

Als afores d’Os de Balaguer hi ha el centre d’operacions del genet olímpic Albert Hermoso, amagat darrere unes granges, amb vistes al mateix poble. Una furgoneta amb la caixa de color vermell arriba, entra al pati i apaga el motor. En baixar, desplega les portes i deixa a la vista un taller portàtil amb forn, ferradures, eines, polidora, trepants, claus i tot el que necessita per atendre un cavall. És Albert Lluch, ferrador, que ha vingut per posar a punt un cavall de competició que fa un parell o tres de setmanes que està passejant tranquil en camp obert. “Els cascs dels cavalls creixen com les nostres ungles, i quan estan tants dies passejant pel camp se’ls embruten i a vegades també se’ls pot trencar alguna punta de la zona insensible”, explica mentre s’hi acosta, l’acarona i li posa el ramal per endur-se’l a les cavalleries. Albert Lluch és un dels dos ferradors que hi ha a les terres de Lleida que s’han especialitzat en cavalls de competició. Això no vol dir que només treballin amb aquest tipus de client, també en fan que tenen els cavalls per a l’oci personal, senzillament que han trobat un nínxol de mercat en un sector amb una demanda molt concreta i molt poca gent que s’hi dedica. “Quan era jovenet a casa teníem un cavall i cada vegada que perdia una ferradura havíem de cridar el ferrer d’Agramunt, que ha estava jubilat, perquè ho arreglés; decantar-me per aquest ofici va ser un camí natural i per necessitat”.

L’altre ferrador és l’Eduard Salla, que avui ha quedat per fer un cavall a l’hípica de Tàrrega, un semental, net d’una campiona olímpica, que el seu propietari vol tornar a la competició de salts per tal que aquells que tenen eugues per fer criar el tinguin en compte. “Abans els cavalls es feien servir com animals de càrrega i se’ls ferrava més o menys tots igual; ara estem teballant amb cavalls de competició i la relació que els propietaris hi estableixen és més més afectiva”, explica mentre l’acarona, sempre evitant el contacte visual directe per “respectar-li l’espai”. Avui li toca fer els peus –les potes del davant– i això implica “revisar-les, rebaixar les parts insensibles i anivellar-les, cobrir amb pasta especial els possibles llocs que hagi pogut perdre una mica de matèria i posar-li una ferradura nova”, diu l’Eduard mentre s’ajup, agafa la mà esquerra –pota– del cavall i li mira el casc per saber què necessita.

De la mateixa manera que nosaltres utilitzem sabates diferents per anar a treballar, per córrer, per estar per casa o esquiar, els cavalls també necessiten ferradures diferents per a cada disciplina. “No necessita el mateix un que hagi de fer salts sobre gespa que un que faci doma clàssica en terra”, explica l’Albert mentre va rascant la capa de casc insensible i netejant la terra que s’hi ha incrustat. “El que fem els ferradors avui en dia amb aquests cavalls és més que una ferradura, nosaltres col·laborem amb els veterinaris per saber quines necessitats té cadascun d’ells i decidir com has de fer cada ferradura perquè el cavall quedi ben equilibrat”, explica l’Eduard.

De la mateixa manera que el comú dels mortals mai no tindrà el tipus de lesions que afecten els esportistes professionals, que tenen fisures i trencaments de músculs, tendons i articulacions que la resta mai ningú no ens ha diagnosticat, els cavalls que estan sotmesos a una disciplina d’alt rendiment també necessiten que se’ls analitzi fins a l’últim detall. “Encara que el nostre ofici tradicional té centenars d’anys d’història, per mantenir-se en cert nivell professional necessites reciclar-te, aprendre tècniques noves i absorbir nous coneixements sobre la fisiologia dels cavalls”.

Les ferradures són als forns respectius, que han apujat la temperatura als més de mil graus. “Aquí estem sols i hem de saber-ho fet tot”, explica l’Eduard mentre agafa la ferradura roent amb unes pinces i l’acosta al casc del peu per marcar-lo. El cavall no s’immuta, sempre treballen en la zona insensible. “Una de les tasques més importants és la de forja, treballar el ferro calent amb un martell sobre l’enclusa i anar modificant l’obertura de la ferradura per adaptar-la a cada casc de l’animal, sempre tenint present tot el cavall i com camina”. Picar la ferradura, observar-la, posar-la sobre l’enclusa i picar-la de nou, tornar-la a mirar i repetir els cops una altra vegada. “Als concursos de forja al ferrador se li dóna un passamà (barra recta) i l’ha de convertir en una ferradura, qui més qui menys hi ha participat alguna vegada perquè t’obliga a perfeccionar la tècnica, però si et dediques al cavall acabes deixant-ho de banda”, confessa l’Eduard.

La seua posició més habitual és amb les cames obertes i semiflexionades, amb l’esquena totalment plegada i una pota del cavall entre les cames per treballar el casc. “Molts aprenents deixen l’ofici perquè no aguanten el ritme, és una feina molt dura per a l’esquena i quan no estàs doblegat treballant amb el cavall estàs forjant, així que físicament és una feina prou exigent”, reconeix l’Albert.

Avui els cavalls eren a prop de casa, sovint han d’anar a la zona de Barcelona i l’Albert encara conserva clients als Estats Units i a Bèlgica, on va de tant en tant a repassar els cavalls. Tant l’Albert com l’Eduard valoren estar prop de casa, i mentre hi hagi genets i aficionats al cavall a Catalunya a ells no els faltarà feina. Hi haurà relleu? Només el temps ho dirà.

L’automoció va ser un invent que va transformar la nostra societat en relativament pocs anys a partir de finals del segle XIX. Els primers a beneficiar-se’n van ser els rics de les grans ciutats, que ràpidament van anar substituint els carruatges per cotxes. Després del transport privat de persones va ser el torn del col·lectiu i el de mercaderies. El camp català va ser el següent sector a modernitzar-se, i durant el primer terç del segle XX ja hi ha fàbriques com Cal Trepat de Tàrrega que produeixen maquinària per substituir els animals de càrrega al treball agrícola. Aquesta substitució progressiva de cavalls va provocar canvis en el treball, provocant la transforació o desaparició de feines com les de

ferrers i ferradors

. Sense cavalls ja era inviable mantenir un ofici que no tenia sortida. Bàsicament no hi havia clientela, el futur era la mecànica d’automòbils i tractors. El fotògraf cerverí Claudi Gómez Grau va retratar la vida quotidiana de les comarques lleidatanes als anys vint i trenta, com aquests ferradors d’Ivars d’Urgell.