Una pinya amb història

Els castellers són candidats a ser la darrera activitat a recuperar la normalitat, un panorama que els incondicionals viuen amb resignació i esperança. Aquest panorama ha eclipsat una efemèride per celebrar: els Castellers de Lleida fan vint-i-cinc anys. Lluny de resignar-se, treballen discretament perquè la massa social faci pinya. Ningú dubta que tornaran.

Q uan vam començar a parlar d’aquest reportatge amb els caps de colla dels Castellers de Lleida, a començaments d’estiu, encara hi havia l’esperança que podrien celebrar els vint-i-cinc anys aquest novembre a la plaça Paeria, la seua, la mateixa que l’any 1995 va acollir la primera actuació dels castellers ponentins. En pocs mesos les pitjors prediccions s’han fet realitat, però l’esperit de la colla continua intacte. Fa massa anys que fan pinya per deixar-se arrossegar per les circumstàncies adverses.

“L’hivern del 95 jo encara vivia a Barcelona i per motius de feina anava a Lleida tres dies per setmana. Vaig llegir al diari que havien convocat una reunió a l’Associació de Veïns de Pardinyes amb la intenció de promoure una colla a la ciutat”, recorda Andreu Pérez, un dels artífexs dels inicis i també el primer cap de colla. Ell feia nou anys que era de la colla dels Vailets de Gelida. “Vaig comprar una vintena de Faixes a Vilafranca i entre un altre comercial de Valls i un xicot que vivia a Torrefarrera que havia participat en els castellers de Cornellà vam començar a assessorar i a implicar-nos en el projecte.”

En pocs mesos van començar a fer construccions de sis pisos, en un parell d’anys es van atrevir amb les de set i en van trigar deu més a convertir-se en colla de vuit. “Els anys més bons des del punt de vista estrictament casteller, de construccions, va ser la primera dècada del segle XXI: és quan fem bons castells de vuit i ens atrevim a provar un tres de nou a la plaça Paeria”, recorda Pérez. Com qualsevol entitat cultural i, encara que la comparació sigui delicada, com qualsevol equip esportiu, els castellers han passat ratxes més bones que altres en aquest quart de segle d’història. “Una colla castellera és una gran família i s’hi han de distingir dos vessants que són molt importants de cuidar perquè tot flueixi i les coses surtin bé”, reflexiona Laura Vidal, vinculada a la colla des del 2001, casada amb un casteller i amb dues filles que formen part de la canalla que puja. “Per una banda hi ha l’objectiu de fer els castells, de pujar o de participar de la pinya, d’implicar-se en les construccions que ens hem marcat; però també hi ha un vessant social, de comunitat, de trobar-se amb molta gent molt diferent amb qui acabes travant amistats molt intenses. Les dues perspectives s’alimenten i es necessiten: no faràs bons castells si no tens un gran coixí social que et dóna múscul per tirar endavant, com tampoc no faràs una bona colla si no comparteixes unes motivacions que generin molta energia entre la gent.” Amb una massa social que sempre es mou al voltant de les dues-cents o tres-centes persones, la de Lleida és una de les colles que el món Casteller es consideren en territori d’expansió.

“Als anys noranta hi ha dos factors que considerem clau per a l’auge del món casteller a nivell nacional: la participació en la inauguració dels Jocs Olímpics i la retransmissió de les diades per part de TV3; dues experiències que ens donen molta visibilitat”, explica Sergi Font, actual president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. “També són d’aquesta època els Capgrossos de Mataró, els Marrecs de Salt o els Castellers de Gràcia, per exemple, colles que s’han consolidat en el panorama i que sobreviuran aquesta crisi, la més forta que ha patit mai el món casteller en tota la seua història.”

Marc Perea és un dels dos caps de colla actuals dels camises granades, conegut com a Marcus: “Nosaltres no patim perquè la colla desaparegui, fa molts anys que estem consolidats i hi ha un grup molt potent de gent que està molt compromesa amb els castellers de Lleida. La nostra principal preocupació a mitjà termini, que la compartim amb totes les colles del país, des de les més importants fins a les més petites, és la canalla. Els anys que poden pujar al pom –dosos, acotxador i l’enxaneta que fa l’aleta– són pocs i és molt important anar treballant el relleu entre ells. Dos anys parats pot ser que ens deixin sense ningú que tingui edat de pujar en aquestes posicions, imprescindibles i molt concretes. Pots tenir molt ben treballat el millor castell del món, però si et falla l’enxaneta, no tens res”. Aquest és un mal que afecta i preocupa totes les colles. “A la Coordinadora treballem amb diferents escenaris: el més optimista és el que ens permetria fer alguna cosa la temporada del 2021, però una de molt probable és que també la perdem tota i ens n’anem a la següent. Dos anys d’aturada és molt dur i tothom té molt clar que els nivells baixaran”, apunta Sergi Font. “Aquelles colles que treballaven per assolir castells inèdits de gamma extra hauran de frenar i potser algunes colles més dèbils desapareixeran”.

Els castells necessiten molta gent: per fer un quatre de sis (quatre persones per planta al tronc central i sis pisos d’alçada) fas amb unes poques desenes; un tres de deu amb folre i manilles ja en demana més de tres-centes.

“Un dels avantatges que tenen els castells és que tothom hi pot participar, és igual l’edat o el físic que tinguis, tothom hi té cabuda i és necessari”, explica Laura Vidal, “això també fa que sigui una activitat molt atractiva per a les famílies, ja que tots els membres poden aportar-hi alguna cosa en alguna de les moltes posicions que formen part de qualsevol construcció”. El públic poc avesat veu un munt de gent ben junta i una torre més o menys neta que s’alça cap al cel, però l’interior de tota pinya és un tetris perfectament estudiat, en el qual participen desenes de persones que es van col·locant perquè l’estructura no cedeixi i reparteixi el pes i la pressió. Joan Vicent Cantó fa un parell d’anys que s’hi ha implicat. Ell i la seua parella, la Maria Vidal, són originaris d’Alacant i es van acostar als Castellers de Lleida per la seua afició a la muixeranga valenciana. Cantó explica que “la meua posició oficial és de primeres de lateral, sóc dels que estem encaixonats dins la pinya. Quan ets allà dins no et cal veure el castell, senzillament el sents. És un organisme viu, notes com batega i flueix l’adrenalina. És tan intens que vas notant si el castell flueix o s’està trencant, és d’una intensitat que costa descriure”. En preguntar-los què tenen els castellers que siguin tan addictius la resposta és clara: “Són una família i de seguida et fan sentir que en formes part.” Els castellers seran, probablement, els darrers a recuperar la normalitat post-Covid. De moment, com qualsevol família del país tenen molt clar que la distància no implica trencament. Potser trigarem una mica més del previst a tornar veure com defensen un 3 de 8, però ningú posa en dubte que són una colla amb prou múscul per fer pinya vint-i-cinc anys més.