Carret sicilià

Un típic carretto siciliano amb cavall emplomallat, bigarrada decoració de colors llampants a base de motius i figures del folklore illenc, que mig segle enrere encara s’emprava per a la venda ambulant, convertit avui en icona regional i –a escala reduïda– objecte d’artesania per als turistes, ens arriba carregat d’un parell de novetats editorials d’aquella procedència, en realitat dos títols ja clàssics que per fi podem llegir en català.

La primera d’aquestes dues obres ambientades a Sicília, i que en bona part ens l’expliquen, és Els contes (Proa), de Tomasi di Lampedusa, l’autor d’El Gattopardo. La meitat de les pàgines corresponen a uns records d’infància bastant interessants, potser tant o més des d’un punt de vista històric, social i antropològic que pel seu intrínsec valor literari. El petit Tomasi pertanyia a una família riquíssima, propietària de mansions que ens descriu amb tot detall, a Palerm i al poble on estiuejava. Lampedusa afirma al principi que emprèn l’escriptura d’aquells fulls en un intent d’emular l’estil espontani i sincer del Henry Brulard de Stendhal. Tot seguit sosté que, a partir d’una certa edat, portar un diari o redactar unes memòries hauria de ser un deure públic. Els tres relats que completen el volum són d’extensió desigual, un de temàtica nadalenca, un altre de fantasiós i pertorbador, que evoca l’amor entre un home i una sirena, i un darrer enllestit l’estiu del 1957, quan ja li han diagnosticat el càncer de pulmó que en tres mesos el portarà a la tomba.

La segona traducció recent d’un llibre sicilià a la nostra llengua correspon a la gruixuda novel·la Els Virreis (Edicions de 1984), escrita seixanta anys abans que El Gattopardo, abordant la mateixa època de la fi del borbònic regne de les Dues Sicílies i l’adveniment de la unitat italiana, a través del convuls procés d’adaptació d’una nissaga poderosa, els Uzeda, de la sang dels “insaciables espanyols, preocupats únicament per enriquir-se i incapaços de concebre un poder, un valor i una virtut més grans que els diners”. Les esperances populars es veuran aviat frustrades tot just per aquell lampedusià “canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”, amb la conseqüència que la mateixa casta continuava remenant les cireres. En comptes d’afavorir el bé comú, s’aprofitaven dels nous càrrecs: “Ara que hem fet Itàlia, ja podem passar a fer els nostres negocis.”