Els nens del futur
Dementre hi ha nens torcent el coll per l’aire condicionat de la cel·la presó de casa. Electrocutats per pantalles adherides com sonda de malalt terminal. Fent l’ànec viatger a qualsevol indret del món on només hi hagi esquimals herbívors mostrant-se en top-less. Batent les cames per una medalla dels Jocs Olímpics de l’encefalograma pla a la brasa. Mentrestant moltes famílies eduquen els seus fills a l’estiu en la pedagogia dictatorial vegetal letal del no-fer-res-res-sota-cap-pretext-tinguin-5-10-15-anys. En l’entretant, passen coses.
S’han vist nens bruts. Volant en núvols de pols autònoms. Criatures desfilant amb esgarrapades prêt-à-porter. Xiquets esmorzant cops de cap, dinant capitombes i sopant relliscades. S’han vist nens donant-se la mà. I aixecar-se. I tornant a caure. I anant amunt. S’han vist. Imantats per un cim. Magnetitzats per tempestes. Veient totes les temporades de la sèrie de muntanyes. Sentint el pòdcast dels rius. S’han vist crios perseguint serps que tenen més por que ells. Aranyes, llangardaixos, ratolins, pors, vergonyes... Animals reals. Animals imaginaris. Animals a crear en laboratoris de la imaginació perenne. S’han vist arreu del país.
A tendes. A cabanes. A cases del no-res. A valls, camins, prats, boscos, neurones, somnis, records. A petits països de dies. A estats confederals del futur. Els veu el sol i la lluna. El foc, la brasa, la pols, la vida. Nens de mil vivències. Van a mil. A deu mil. Corren, corren cap a la maduresa: que és la pau. La pau amb el nen que vam ser. Corren, corren. Afuats, veloços, segurs, ferms, decisius, inoblidables, immortals. Mentrestant, d’altres nens, estan aturats, moribunds, a la via-vida morta.
Donem gràcies pels nens que ho tenen tot. I si donem gràcies, els pares, la societat, el país, hem de donar gràcies al moviment escolta català. Donem gràcies a tots: als caps, peus, esquenes, cervells, nervis, genolls, dits, mans... Donem gràcies. Perquè hi ha nens vius. Durant tot l’any. I es veu el resum, el resultat, la síntesi, la conclusió, la raó i l’ànima, als campaments d’estiu. Donem gràcies, perquè quan tot marxa, els nens, aquests nens, sempre queden: avui, quan seran grans, quan nosaltres ja no hi serem, quan hi hagi d’altres nens que ara no hi són. Gràcies.
