NensGangs

Diumenge va sortir a Vallfogona de Balaguer un sol de membrillo. I tot és dolç però romancer. Com rostar amb una cullera una plata de membrillo antic fet per la padrina que sembla que li costa avançar, però es va desfent. Els diumenges són dies possibles… Pam, plaf, pof, puf, plas, plam!

No era l’hora ni de l’Àngelus, ni del vermut, ni de l’adveniment del quart dia, quan pel carrer Major desfilaven una quinzena de crios de 12-13 anys com gàngsters. Caminar mafiós, gest de dolentots, ulls de raig X verinós. Cada tants metres capritxosos un dels xiquets s’anava parant de patac. Es fixava en cases. S’embalava endimoniat contra la porta. Pam, pam, pam. A intentar esbotzar-les. El seguien com indis cecs en guerra els seus companys. Paf, paf, paf, patatim, patatam… I els veïns sortien per portes, finestres i tot forat lluminós per cridar. Què passa? Què passa aquí? I els altres corrien, corrien afuats... I anaven fotent puntades a més portes. I tirant per terra tot el que tenien a mà i peus com un bufet lliure subvencionat, gratuït. Pataplaf.

Hi ha les marcades de les seues sabates a la porta del costat del col·legi, per on s’entra a una sala polivalent d’ús públic. Pof, pof, pof… I més petjades d’ADN diabòlic de la seua ruta endiumenjada. Amb un galop infernal i amb sabates roents per esventrar l’infern per a ells, que és Vallfogona de Balaguer, les cases, les portes, les papereres, els carrers, les persones, les idees, els sentiments…

Molts veïns es van acollonir. Com si el poble l’hagués pres una banda en un tres i no res. Com si fos una pel·li entre Sam Peckinpah i Tarantino. Salvatgisme, tantsemenfotisme, melasuisme. Res. Cops de res. Aquelles criatures semblaven drogades, begudes, anades, però no: eren així. Estat natural. De diumenge. De suc de taronja. De coca de sucre. Ara és l’hora de fer això. Ara toca. No volen jugar. Transmeten un altre joc. Ens volen dir això: Gangs. Bandes. Escamots. Sectes. Flipats, eufòrics, al·lucinats. Por. Cangueli. Alarma. D’on són? Algun del poble? Què volen? Per què? De veritat? Es van fer moltes preguntes. Es fan moltes preguntes i no només a Vallfogona: a tot arreu. Però n’hi ha una que és clau, com una puntada a la porta de casa que l’esbotza també de cop: on són els pares?