De Gósol a Barcelona
Molta gent busca sentit a la vida. On és? Es troba als adverbis: Sí o No. Els adverbis tenen molta mala llet perquè modifiquen els verbs. I un verb, xiquets, és el motor de la vida: acció! El verb és el V6 Turbo Intercooler: accelerar! Fer! I Gósol ha dit Sí, a Barcelona. I No, a Lleida.
La història d’aquest poble, de la comarca del Berguedà, però pertanyent a la demarcació de Lleida, ens obre moltes possibilitats pel sentit de l’existència. Ja fa temps que dura la cosa. El 2023 Biosca i Torà passaven de la Segarra al Solsonès. Jo que tinc ADN Segarra en vena encara estic inhalant cola industrial. Però tot això encara ve de més lluny. I és culpa dels vedells, les saques d’olives i les mates d’enciams.
Quan el 1931 el Parlament de Catalunya comença a rumiar com endreçar el país l’embolic és còsmic-caos-cacau… Fins avui. Envien als ajuntaments un qüestionari amb tres preguntes: 1) A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? 2) A quin indret aneu principalment a mercat? 3) Aneu també a algun altre mercat? Les respostes dibuixen mapes increïbles. Catalunya és Catalunyes. Però aquestes Catalunyes estan definides pels estómacs el 1931. Una comarca és una xarxa de pobles que queden imantats per un mercat local. És panxa, butxaca, temps, transport. De les 28 comarques que es proposen el 1932 passen a 38 el 1936. Tot dit. La cosa és molt complexa. La naturalitat xoca amb l’artificiositat. La geografia amb la política. L’economia amb la cultura. L’adés amb l’ara. Molts pobles viuen una insatisfacció permanent. Una doble identitat: oficial i real. Ni comarques, ni províncies, ni vegueries... Res de res.
Com n’hem de dir? I com ho hem de fer? La Terra Ferma, la Catalunya occidental, l’Oest català, és una insatisfacció permanent. No ens soluciona el “Ponent”, ni el “Pirineu”. Què som? On som? Ens calen noms. Ens cal endreçar-nos. O annexionar: què em dieu de la Segarra històrica, que encara és ben viva? Santa Coloma de Queralt, Calaf... Vindrien cap aquí? Possibilitats. Lluminós. Ideal parelles. Bombonera. Seguim?
Gósol pot marxar cap a Barcelona, però Barcelona, que també ha rebentat localitat, comarca, tot, també ve cap aquí en format barceloní a barceloní... Perquè Catalunya ja no és nació: és territorialment i anímicament, una insatisfacció. Ens cal un punyeter mapa de la Catalunya real. Sisplau, F5, refresh! I llibertat adverbial!
