Cleptòmans vegetals
Quan era petit, és a dir, fa tres dies i mig, recordo una discussió que em va deixar clavat a la creu vegetal quan jugava a ser Jesucrist ressuscitat entre fruiters. Hi havia un cirerer que, escarrabillat ell, amb afany de descobrir món, caminava amb les seues branques unes passes més enllà de casa i saludava a la gent del carrer amb somriures rojos. Però cada cert temps entristia i li queien llàgrimes rodones. Algú pispava les cireres que sobreeixien.
Un dia, però, un senyor vestit de normal-avorrit, de mitjana edat, afaitat de postguerra, i cara de pagar la contribució, se’l va enxampar amb les mans tacades de sang cirera. L’home devia ser sofista de secà i es va defensar argumentant que si les branques sobresortien de la propietat els fruits eren per a la humanitat. Fals i falç al puny. Més llegir el Codi Civil de Catalunya al WC i al tros. Però els anys han fet legal lo il·legal i normal lo anormal. I el robatori va camí de ser oficialment una donació lliure.
La pandèmia d’afanades de fruita és in crescendo, mode cagant llets còsmiques, des de fa anys. Hi ha els que industrialitzen l’esforç dels pagesos per fer comerç ells amb bandidatge a mansalva. I els que esquilen com si la casa dels altres fos un supermercat sense peatge, un bufet lliure subvencionat per l’estat, o una botiga gratuïta 24 hores. En tot cas com cabàs, la llei animal està avançant cap a l’article total, que dirà que tot el que menstrua la mare natura és de tots. És igual si està a una propietat privada. Tant se val si l’arbre, el gerani, o la musclera, l’ha plantat, regat, podat, educat, un altre. I, sobretot, no empobrim els fills dels préssecs i retornem-los-hi les plusvàlues que els furtem els humans explotant sense consentiment el seu ésser.
Davant de tota aquesta cultura incessant, incandescent, galopant, de les rapinyades, saquejos, lladrocinis de fruita, que aviat seran decret llei, només queda canviar de cultiu. Els fruiters ja no donen el que donaven. I ara el que caldria és plantar rencs de lladres. Un pispa afilerat darrere de l’altre. Finques senceres de cleptòmans vegetals. I a esperar. A veure quin fruit donen. I com que no faran néixer res, aniran morint. Talats per la destral de l’existència. Caiguts com encefalogrames de fruita podrida. La terra, com deia el nostre poeta pagès, no sap mentir. I a la mare natura a mestressa, propietària, ama, terratinent, no la guanya ningú.
