Ma padrina en Guerra
El 21 de juliol de 1936 ma padrina Rosa Finestres Oliva té 15 anys. Fa de mainadera a Ponts. La primera imatge: milicians cridant arreu. La segona: “Vaig sentir pof! I vaig pensar que havia caigut un animal que portava sacs. Es va tirar del balcó. Del terra estant feia: «Pim, pam, pum...».” Un capellà se suicida abans que el vinguin a trobar.
El meu besavi Pau corre des del Tossal per dur-la a casa. “A la carretera de Lleida, després del pont del riu, en van trobar set de morts. Eren capellans i els van deixar a la cuneta. Aleshores els milicians estaven carregats d’il·lusió i anaven a l’ample.” El capellà del Tossal també se l’enduen. Mai més el van veure.
La Maria, la germana de ma padrina, té 17 anys. Treballa a casa. Són mitgers i tenen un corral. El dimecres 22 és mercat a Ponts. Ella du ous i conills a vendre. “Quan vam arribar, venen uns milicians i ens diuen: «Això està requisat!» I ens van agafar les cistelles i no ens van pagar res!”
Fins a principis de 1938 la vida al Tossal és normal. La caiguda del Front d’Aragó ho canvia tot. Del degoteig a la desbandada. “Una vegada, a casa, van venir quatre soldats que tenien gana. Vam matar quatre conills i se’ls van menjar els quatre. Només volien marxar. El pare els va ensenyar un camí per burlar el control. Deien que estaven farts de guerra.”
El 14 de gener de 1939 hi ha pluja de morters. “Nosaltres al mig.” Marxen cap a la Cluella. A la masia de l’oncle. Tot va rapidíssim. El punt final és una nit. “Vam sentir uns crits, uns trets. Ho feien per esgarrifar la gent quan entraven a un poble.” Es presenten uns soldats amb unes pistoles: “La mano así!” [el braç dret aixecat]. Així s’exhibien i imposaven saludar els “nacionals”. Així el 1936 es presenten i obliguen a saludar els milicians. L’endemà cap a casa.
La carretera és carn. “Si haguéssiu vist Ponts! Els rojos ho havien fet malbé tot perquè no ho aprofitessin els nacionals, i quan passaven els nacionals acabaven de fer malbé el que els altres havien deixat. Una dona els va dir: «Ens prendran les gallines?» I el soldat: «Mestressa, el que uns deixen els altres ho tomen.»”
Arriben al Tossal. “Ens ho havien robat tot. Teníem sacs de farina; sacs de blat, l’oli... No mos va quedar res i els diners van sortir dolents. No podíem comprar res. L’únic que podíem fer era treballar molt.”
