Transitar el malestar
Fa poc més d’una setmana, l’institut privat Notre-Dame-de-Toutes-Aides de Nantes, França, va viure un episodi de terror i violència quan un estudiant, de només 15 anys, va apunyalar diversos companys d’escola amb un ganivet i va causar la mort d’una noia. El primer ministre, François Bayrou, va qualificar l’incident com un símptoma de la violència endèmica entre la joventut. En paral·lel, la majoria de mitjans van posar l’èmfasi en la seguretat del país i en la salut mental de l’adolescent, com si el malestar individual i col·lectiu dels joves fos aliè a l’estat general de la societat actual.
D’altra banda, abans de cometre aquest crim espantós, el jove va difondre un manifest de tretze pàgines en què denuncia la societat moderna per haver trencat el vincle entre la humanitat i el seu entorn natural. Parla en termes d’ecocidi globalitzat, d’alienació social i d’un sistema malalt, insostenible i terminal, assenyalant problemes reals encara pendents. Així mateix, afirma explícitament que “aquest document no justifica cap acte”. Malgrat això, el seu autor va acabar destruint vides i va intentar posar fi a la seva pròpia quan, just després de l’atac, va cridar “dispareu-me al cap”, tot i que finalment va ser detingut i hospitalitzat. Companys de l’agressor, a més, han explicat que, dies abans, havia enaltit figures com Adolf Hitler i simpatitzat amb teories feixistes d’exclusió i dominació.
Recordareu Zygmunt Bauman parlant de “modernitat líquida” per explicar, entre altres coses, aquesta sensació d’inseguretat estructural que, amb l’absència de referents sòlids, pot ser fàcilment explotada per ideologies autoritàries. L’autor descrivia el malestar, la por i la desorientació com a trets constitutius de la societat contemporània. Fa dècades que parlem de crisi ecològica, de destrucció ambiental i d’alienació social, però ens limitem a aplicar la lògica del capitalisme verd i seguir amb les nostres vides rutinàries. A què esperem per construir alternatives veritables? Vies que sorgeixin d’una preocupació genuïna pel col·lectiu i per una manera d’habitar el món que respecti la vida i la seva essència més profunda? Només així evitarem que els buits emocionals –i en aquest cas, polítics– siguin ocupats per discursos i actes destructius com el de Nantes.
