25N: parlem de misogínia?
Cada dia, a l’Estat espanyol, 100 dones denuncien violència masclista. Són gairebé 35.000 l’any. I, tanmateix, segons els Mossos d’Esquadra, això només seria la punta de l’iceberg, ja que el 80% de les dones que pateixen aquest tipus de violència encara no denuncien.
Fa pocs dies, al programa Mésnit de 3Cat, la consellera d’Igualtat i Feminisme, Eva Menor, parlava d’aquesta xacra estructural i de la duresa de la vida quotidiana de les dones només pel fet de ser dones. Insistia en la importància de la conscienciació ciutadana. Perquè la misogínia no són només els casos extrems que arriben als jutjats, sinó la normalitat que els sosté.
La realitat de la violència contra les dones es manifesta en actituds paternalistes que, quan una dona alça la veu més del que “tocaria”, la tracten com si no sabés de què va la vida. En la proliferació d’acudits i frases de butxaca que encara ridiculitzen les dones i els seus cossos, o que segreguen i prejutgen per motius de gènere. És en aquests gestos quotidians –aparentment anecdòtics– on la misogínia troba el seu terreny fèrtil: no cal un cop per exercir violència, n’hi ha prou amb una mirada que inferioritza o una paraula que talla.
També és misogínia una cultura que pornifica els cossos i educa el desig masculí en la dominació. El sociòleg i artista Joan Palomares ho assenyala observant les fotos que nois i noies pengen a Instagram: ells busquen enquadraments de seguretat; elles apareixen en contrapicat, en posicions de subjugació. Si els models que el sistema ofereix passen sempre per triar entre agredir o ser agredit, què se suposa que s’ha d’escollir? I, si no hi ha alternatives simbòliques, com volem que canviïn les relacions?
Reconèixer la misogínia estructural també passa per prendre decisions que avui no s’estan prenent. Ara fa un any ja escrivia sobre això, i seguim igual o pitjor: mentre una part de la societat pren consciència, les noves generacions creixen dins una ignorància accelerada per la velocitat del món digital. Mentre el sistema educa en la submissió, la política es limita a defensar els drets de les víctimes i a sensibilitzar sobre aquests. Quan treballarem perquè no n’hi hagi, de víctimes? Quan treballarem perquè deixi d’haver-hi agressors? Si el sistema mateix promou que els homes maltractin i utilitzin les dones, quin sentit té que les institucions parlin de drets?
