Ansietat vs. Estrès

La línia que separa l’estrès i l’ansietat és finíssima. La diferència rau en el seu origen. Ambdues són una resposta emocional intensa davant d’un fet o situació. En el cas de l’estrès, el desencadenant és extern –ex.: acomplir amb un objectiu laboral, una nova feina, una malaltia, haver de realitzar una tasca dins d’un termini, una primera cita, un examen, un divorci, una situació traumàtica major (accident, guerra o desastre natural)–.

En canvi, en el cas de l’ansietat, el desencadenant de la resposta emocional és intern –ex.: un pensament negatiu recurrent, preocupacions excessives i generalitzades, rumiacions incontrolables i persistents, fòbies o pors irracionals i injustificades–.

A nivell teòric la distinció entre estrès i ansietat és clara. Amb tot, a la pràctica, els límits poden resultar molt més difusos. De fet, els desencadenants externs no es poden desvincular mai totalment dels interns, ja que es retroalimenten. Tota situació estressant és viscuda internament d’una forma única per cada individu segons la seva configuració mental. Així, doncs, davant d’una mateixa situació estressant, alguns individus generen ansietat i d’altres no, alguns emmalaltiran i d’altres no. L’ansietat és sovint l’estat emocional intens i persistent postestrès, és a dir, quan el desencadenant extern ha desaparegut.

La distinció entre estrès i ansietat ens és útil per determinar si la resposta emocional de la persona, davant d’una situació externa objectivable, és proporcionada o no, adaptativa o patològica, és a dir, si interfereix en el funcionament i el benestar diari de l’individu o no. Si la resposta és desproporcionada o desadaptativa, caldrà identificar el desencadenant intern que està cronificant la resposta emocional. Normalment, els desencadenants interns són: vivències traumàtiques, males experiències no resoltes, patrons de pensament negatius, baixa autoestima, trastorns de l’aferrament, trets de personalitat patològics, etc. Quan això succeeixi caldrà iniciar un abordatge psicoterapèutic (teràpia d’exposició, reestructuració cognitiva o teràpia de regulació...) i, si cal, farmacològic.

En canvi, si el quadre és simplement d’estrès, sense que derivi en un problema d’ansietat, l’abordatge serà diferent. Quan sigui possible, caldrà actuar sobre el desencadenant extern: allunyar-se de persones tòxiques, canviar de feina, reduir la jornada laboral, etc. En la majoria dels casos, però, caldrà treballar sobre les estratègies d’afrontament i la capacitat de resolució de problemes millorant en la gestió de la situació estressant.

Un cas especial és quan es produeix un trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) –degut a situacions extremes com guerres, desastres nuclears o ambientals o situacions traumàtiques majors–. Quan es dona aquest supòsit caldrà un abordatge específic i una pauta de seguiment regular.

Tant en la cronificació de l’ansietat com en la de l’estrès, és possible l’emmalaltiment físic i mental. Aquest element, associat a aquests fenòmens emocionals intensos, ens posa sobre la taula una nova diferència entre estrès i ansietat. Per la seva naturalesa, l’ansietat o els trastorns d’ansietat solen ser més persistents i tenir una afectació més greu en el funcionament i benestar de l’individu. Amb tot, el TEPT és un cas d’estrès que pot provocar un emmalaltiment tant o més greu que els trastorns d’ansietat.

Acabo amb unes dades significatives. Segons les estadístiques actuals, un 30% dels adults i un 15% dels adolescents han experimentat un quadre d’ansietat en algun moment de la seva vida. Aquestes enquestes revelen, a més, que els trastorns ansiosos més comuns i per ordre de prevalença són: les crisis d’ansietat o atacs de pànic; el Trastorn d’Ansietat Generalitzada (TAG); el Trastorn Obsessiu (TO); el Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC); el Trastorn d’Estrès PostTraumàtic (TEPT); l’Agorafòbia o Trastorn d’Ansietat Social (TAS), les Fòbies Específiques i el Mutisme Selectiu.