L’aferrament

Per què alguns podem establir vincles profunds, sans i segurs mentre que d’altres els defugen o els costa? Trobem la resposta gràcies al gran referent de les teories de l’aferrament: el londinenc John Bowlby. Ell tenia clar que la relació segura i estable entre humans adults era un producte biològic adaptatiu, ja que era una garantia de supervivència.

Va observar que el primer vincle, el dels pares amb el nounat, tenia un impacte significatiu en el desenvolupament social i afectiu futur. Va demostrar que la capacitat d’establir relacions profundes i estables entre persones, sigui amb una parella o amb els fills, tenia una relació directa amb el tipus d’aferrament generat amb els pares (segur, ambivalent o negligent) i amb l’estructura de creences i pensaments adquirits, especialment en l’entorn familiar, durant la infància i l’adolescència.

Els infants que han rebut un aferrament segur dels pares –han estat degudament atesos físicament i emocionalment, s’han sentit estimats, segurs i protegits– desenvolupen la capacitat per confiar i connectar emocionalment amb d’altres. Si a l’adolescència no hi han daltabaixos, aquest individu, a l’edat adulta, tindrà més capacitat per regular-se emocionalment, forjar una bona autoestima, defensar-se assertivament davant les crítiques, construir relacions socials més exitoses, establir relacions romàntiques sòlides i evitar situacions d’aïllament o soledat no escollida. Tots aquests mecanismes, evidentment, són factors psicoprotectors, és a dir, recursos personals que ens protegeixen de possibles problemes psicològics –depressió, ansietat, etc.

Per contra, els infants que han construït/rebut un aferrament ambivalent o, encara pitjor, negligent –com s’ha vist en famílies desestructurades, amb pares amb trastorns del vincle o altres psicopatologies o en nens criats en centres d’acollida o orfenats– mostren, a l’edat adulta, dificultats o incapacitat per establir relacions i vincles sans. L’aferrament ambivalent o negligent genera en l’infant indefensió apresa que, en l’edat adulta, ocasiona enormes dificultats per la confiança i la intimitat.

També influeix en la futura capacitat de generar vincles l’estructura de creences/pensaments que es configura ja des de la infantesa. Els infants i adolescents observen i interioritzen com es relacionen els pares amb ells, entre ells i amb l’entorn. Així, l’infant imita comportaments, llenguatges, estils comunicatius i de resolució de conflictes.

Les conseqüències d’un aferrament negligent i d’una estructura de creences/pensaments negativa sobre les relacions pot arribar a provocar un trastorn del vincle. Alguns dels seus símptomes que ens alerten són: una dependència excessiva, bloqueig emocional, inhibició social, apatia relacional, dificultats per confiar en l’altre, dificultats per establir unions romàntiques estables, necessitat permanent de seguretat, inconstància en les relacions, necessitat de control sobre l’altre, gelosia injustificada, temor a ser rebutjat o abandonat, tendència a minimitzar o suprimir les reaccions emocionals, necessitat de validació constant o sobreanàlisi de les relacions socials.

Els diferents trastorns del vincle contemplats en el DSM (manual de referència pel diagnòstic i estadística dels transtorns mentals) generen dinàmiques de malestar mental, físic i emocional. El trastorn del vincle sol aparèixer en la infància, però si no és greu passa desapercebut fins a l’edat adulta, on es fa evident el quadre psicopatològic d’aferrament evitatiu, ansiós, dependent o desorganitzat. A més, aquest trastorn, en les seves diferents variants, correlaciona amb els de la conducta (trastorn de la conducta [TC], trastorn negativista de la conducta [TNC]) i els de la personalitat (trastorn límit de la personalitat [TLP], trastorn de la personalitat múltiple [TPM]).

Acabo, però, amb una bona notícia: amb psicoteràpia –eventualment, amb suport psicofarmacològic– els trastorns del vincle són reversibles.