Identitat de gènere: límit per a la psicologia?

El debat contemporani sobre identitat de gènere oscil·la entre dos extrems problemàtics: la patologització o la impossibilitat de qüestionar la vivència subjectiva. La psicologia clínica podria ajudar a superar aquestes aproximacions excessivament ideològiques, però se li ha establert una línia vermella que li impedeix ajudar els qui viuen problemàticament la seva identitat de gènere. Un exemple: el transvestisme. Per un sector de l’opinió pública és una malaltia. Per un altre sector és una manifestació, entre d’altres, de la lliure elecció de la pròpia identitat de gènere. La psicologia no pot caure en cap d’aquestes simplificacions, perquè aquest fenomen pot respondre a motius expressius, eròtics, identitaris, culturals o personals molt diversos. Històricament, la psicologia ha après –no sense errors– que convertir tota diferència en patologia genera més sofriment que salut.

Ara bé, això no significa que el transvestisme no pugui ser manifestació d’una problemàtica psicològica: trastorns relacionats amb la imatge corporal, l’autoidentitat o la dissociació emocional. Igual que una obsessió alimentària pot manifestar un conflicte amb el propi cos, també és legítim preguntar-se si determinades formes de malestar identitari poden estar vinculades a fenòmens dismòrfics, traumàtics o dissociatius.

El problema, però, és que avui la ciència –la psicologia en aquest cas– veu limitada la seva tasca. La ideologia de gènere ha condicionat l’acció legislativa fins al punt de prohibir preguntes clíniques honestes. El problema actual és que, en determinats contextos socials i acadèmics, explorar hipòtesis clíniques sobre realitats d’identitat de gènere s’ha convertit o en un tabú o en un delicte. Professionals de la salut mental denuncien les creixents dificultats per investigar o plantejar abordatges psicoterapèutics amplis. I això és perillós. Perquè la bona pràctica clínica exigeix precisament el contrari: explorar totes les dimensions possibles del sofriment humà abans d’arribar a conclusions.

La psicologia no pot caure en la validació acrítica de qualsevol autopercepció sobre la pròpia identitat. Tampoc li correspon negar-la d’entrada. Li pertoca analitzar, comprendre, preguntar i discernir. En alguns casos, la identificació amb l’altre gènere pot ser estable, coherent i no associada a cap psicopatologia rellevant. En d’altres, pot coexistir amb trastorns d’ansietat, traumes, depressió, trastorn obsessiu o conflictes profunds amb la pròpia corporalitat. Reduir tots els casos a una única explicació és científicament pobre.

Paradoxalment, una societat que reivindica la diversitat de pensament sembla tolerar cada vegada menys la diversitat d’enfocaments clínics. I quan la por ideològica condiciona la investigació, la primera víctima és sempre el pacient.

Defensar una mirada clínica oberta no comporta negar drets o llevar la dignitat d’algú. Implica reivindicar que el treball en favor de la salut mental necessita espais lliures de censura doctrinal. La psicologia no pot convertir-se en una eina de confirmació política. La seva funció és més difícil i més noble: aproximar-se a la veritat humana, encara que aquesta sigui incòmoda, complexa o contradictòria.