El preu de posar-se d’acord

Els rabiosos conflictes entre Alemanya i França van empènyer el continent europeu a dos guerres mundials. En aquella època, quan teníem problemes amb els veïns, els solucionàvem a base de violència, destrucció i vides segades. Acabada la segona guerra mundial, els dos països van decidir treballar junts i, des de llavors, les disputes es resolen parlant, sense trinxeres. Vuitanta anys de pau.

Ja ens agradaria que altres països tinguessin la maduresa per deixar de matar-se que tenen els vint-i-set que som a dia d’avui. Així, que pot ser imperfecta, però la Unió Europea és sense cap dubte sinònim de pau, llibertat i prosperitat.

En contra dels totalitarismes i injustícies, és l’única institució internacional escollida per sufragi, pels ciutadans, i va de directives, reglaments, drets i llibertats, en definitiva, d’arribar a acords. Mai ningú ha tingut majoria absoluta al parlament, per tant, sempre cal negociar entre partits polítics de molts colors diferents i entre interessos de país. I això no és gens fàcil, com us podeu imaginar, els interessos de Lapònia no s’assemblen gens als de Sevilla.

La primera presidenta del parlament va ser Simone Veil, una jueva francesa que va patir el camp de concentració d’Aus-chwitz-Birkenau, on va ser enviada junt a la seva mare i una germana. Com a supervivent de l’horror, una de les seves màximes era preservar la memòria per no repetir els errors del passat. I de preservar la memòria en som responsables tots. D’aquí aquest article.

L’ordre internacional no és un caprici, no és una conveniència, no és immutable si no el preservem. Qualsevol atac ha de rebre una resposta contundent i sense fissures. No volem un món ple de ràbia i violència, volem veure créixer els nostres fills i nets. Europa ha de seguir al costat de la pau i contra els totalitarismes i la barbàrie que prediquen líders que sembla que s’han begut l’enteniment.

Recordem sempre d’on venim i on no volem tornar. El preu de posar-se d’acord és la pau.