Al Japó, en castellà
Sentia dir fa uns dies al director de TV3, Sigfrid Gras, que és una brama sense fonament que a la televisió pública catalana hi hagi més castellà. No estic sempre cronòmetre en mà calculant els minuts en què la llengua de Cervantes i Belén Esteban fa acte de presència a la nostra tele, però dia sí i dia també apareix al telenotícies un expert en un tema que ens parla en castellà. Cada cop que en surt un em demano si els reporters són incapaços de trobar investigadors que parlin en català. Sí, cert, als centres de recerca hi ha persones d’arreu que tracten temes molt peculiars i massa sovint no parlen la nostra llengua, però molts cops els reportatges són sobre qüestions no gaire rebuscades que podria explicar un savi catalanoparlant. La consigna hauria de ser prioritzar els experts que s’expressin en català, i si no en tenim que sàpiguen sobre caderneres amb alopècia o estruços amb taquicàrdia, aleshores sí, entrevistem a qui sigui en la llengua que calgui.
Per molt que ho negui el director de TV3, el que comento és una tendència que es palpa en moltes esferes de la quotidianitat. L’altre dia ho vivia en persona en una de les seus del Departament de Cultura a Barcelona, al Palau Moja, en una exposició on el visitant podia endur-se un diari sobre el tema de la mostra redactat exclusivament... en castellà. Si això passa a la casa de la Direcció General de Patrimoni Cultural, l’organisme que vetlla pel nostre llegat patrimonial, i la llengua ho és, és fàcil d’imaginar que la situació del català no és bona perquè recula a tot arreu, fins i tot en aquells llocs on l’ús hauria de ser exclusiu i militant.
I ja que parlem d’escàs compromís amb la llengua des de les institucions, apel·lo aquí a la dignitat de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, si és que encara li’n queda després de l’espectacle lamentable que va oferir durant la prèvia del partit entre el Vissel Kobe i el Barça. L’alcalde va enviar un vídeo afectuós als aficionats congregats a l’estadi, i com que Kobe, que és al Japó, és a tocar de Sòria i Burgos, se’ls va adreçar en castellà, para que nos entendamos todos. Mentrestant, a la pantalla apareixien subtítols en japonès que permetien als kobenencs i kobenenques entendre un alcalde que, de manera natural, renegava de la llengua pròpia del seu país.
