Premis i trofeus
Sentia l’altre dia el discurs del guanyador d’un dels premis Emmy, tot content, perquè trencava la malastrugança de tota una vida. De petit, la frustració per l’absència de victòries l’havia portat a comprar-se trofeus en mercats de vell, animat per uns pares que hi veien una bona forma de compensar aquell dèficit infantil. És sabut i conegut: allò d’“el més important és participar” és una ensarronada cumbaià. Tothom vol vèncer, ni que sigui un cop a la vida, per tastar la mel plaent del triomf. La vulgaritat de ser un més entre la multitud i l’amargor de la derrota seran plats que ens acostumarem a paladejar ben sovint. Les persones necessitem sentir-nos especials, i guanyar qualsevol cosa ajuda a fer menys costerut el viacrucis de l’existència.
La meva empatia i solidaritat amb aquell home eren absolutes perquè, de petit, jo tampoc guanyava res. Era el campió mundial de participar, el recordman de marxar cap a casa lleuger de copes. Recordo gent embadalida davant l’aparador d’una pastisseria, però servidor es deturava a les botigues d’esports que venien trofeus. Vaig tenir mil cops temptacions de comprar-ne algun i, encara avui, les copes velles i rovellades, guanyades i grapejades per altres, em generen una atracció estranya. De nens, amb els amics jugàvem a futbol amb una altra colla que vivien a la zona dels instituts. Era una baralla civilitzada, l’alternativa a fotre’ns d’hòsties en un descampat. Cada equip posava uns calerons i compràvem una copa que es quedava el vencedor del partit, que es preparava durant dies. Vist amb perspectiva, era de les coses més adultes que vam fer amb dotze anys. Però érem lamentables, el nostre equip mai va guanyar i els trofeus dels altres lluïen a l’estanc que hi havia als blocs dels militars. Fins i tot tenien un museu per lluir-les, els desgraciats.
Però vaig canviar de barri i, per fi, va arribar el triomf. Anàvem a caçar al ram, amb vesc i reclam. Una activitat paral·lela era assistir a concursos de cant –aquesta és una altra història, no del Bronx, sinó de Balàfia– i vaig aconseguir el premi de cadernera amb un ocell de ma padrina amb l’ala trencada que, per contagi i a les grans ocasions, piulava com un canari. Res més bonic en la vida d’un addicte a la derrota que l’única victòria te l’hagi donat un ocell captiu.
