El meu mes de les flors

A pesar dels tòpics, a pesar del mes de Maria als Maristes –amb el Pau Echauz fent una versió rock força reeixida del “Toma, Virgen pura, nuestros corazones”–, no és pas el maig, per a mi, el veritable mes de les flors. Maig és –a tot estirar– una exuberància vegetal una mica excessiva, les primeres suades i una sensació d’anar de camí cap a la gran torradora que serà la canícula a les planes del Segrià. Els marges esclaten de verds desordenats, els rosers s’esvaloten i l’aire comença a prendre aquella densitat que avisa que tot allò que neix s’acabarà coent.

Els meus mesos de les flors ja s’han escolat. El febrer gelat dels ametllers valents, que floreixen quan encara gela de nit i s’arronsen les mans dins les butxaques. I sobretot, els primers dies de març, quan les forsíties floreixen. Rebenten en groc absolut quan el jardí encara sembla endormiscat i el cel, incert. No fan olor, no fan fruit, no fan cap esforç per agradar la resta de l’any. Però quan els arriba l’hora, ho donen tot. Floreixen puntuals, entre finals de febrer i mitjan març, segons com hagi pintat l’hivern. Ens regalen dues setmanes de plenitud radical. I no ens deixen indiferents. Per això em fan pensar en l’amor, en un vers breu i inesperat, en els dies bons, en el toc d’unes campanes que arriben de lluny, entre la boira. En quinze dies, s’acaba l’espectacle. La forsítia no et premia: et recorda. Et recorda que hi ha coses que només passen una vegada l’any. I que passen igualment, encara que no te les miris.

El meu mes de les flors és el març. I, si l’any acompanya, també l’abril: el de la rosa de Sant Jordi i el de la “rosa d’abril, morena de la serra”. Ho penso avui, mentre planto una gardènia en un test a l’ampit de la finestra. M’assalta el record dels diumenges de Rams: els abriguets d’entretemps –a Lleida, sovint portats més aviat per tradició que no pas per coherència climatològica–, la clenxa ben molla, els palmons amb els rosaris de sucre –colorits, delicats, amb boles brillants i alguna figureta– arrossegats o fregats, entremaliats i maliciosos, a la cara dels vianants.

Potser és això, al capdavall, la primavera: un retorn breu i desendreçat a una forma d’alegria que no s’explica. Una alegria que només es reconeix quan ja s’esvaeix.