La memòria dels pollastres

Molts escriptors no han necessitat trasbalsos excepcionals per inspirar-se. La misèria quotidiana –feines alienants, relacions frustrades, diners que no arriben– ha estat combustible literari de primer ordre. Dostoievski, ofegat pels deutes; Kafka, oficinista de dia i escriptor nocturn, es consumia en l’angoixa d’una existència sempre a mig fer; Virginia Woolf oscil·lava entre la lucidesa creativa i el pou de la depressió.

Konstandinos P. Kavafis (1863–1933) encarna, en canvi, una dissort diferent: la de la invisibilitat. Funcionari de l’Oficina de Regs d’Alexandria –ciutat cosmopolita on es creuaven grecs, egipcis, àrabs, jueus i britànics–, va viure una vida rutinària i discreta, en part a causa de la seua homosexualitat clandestina. Escrivia sobre guerrers grecs i sobre nits furtives en patis anònims. No va publicar cap llibre: difonia els seus poemes en fulls solts, com si fossin flyers d’un concert underground.

He estat llegint amb gran plaer Kavafis, una biografia crítica, de Robert Liddell. Hi ha estudis més moderns, però el llibre de Liddell continua essent una obra curiosa i essencial per descobrir detalls sobre com vivia el poeta i sobre la seua família, companys d’oficina, escapades nocturnes... Robert Liddell explica una escena domèstica que m’ha fet riure i que retrata prou bé aquella existència minúscula i obsessiva. Mirgani, servent del poeta, portava de tant en tant un pollastre al despatx on treballava el poeta, perquè aquest n’aprovés la compra. Kavafis en revisava les ales amb una atenció escrupolosa i, de vegades, n’arrencava una ploma per assegurar-se que no li canviessin l’animal. Aquesta imatge gairebé grotesca resumeix el contrast entre una vida feta de petites manies i una obra feta de visions universals.

Jo també vaig ser un xiquet que voltava entre la planta baixa on vivien els iaios, al carrer sant Martí, i la casa dels padrins, al carrer Gairoles, on el padrí engreixava un parell d’afarams (pollastres criats a casa), en una gàbia situada al terrat, i encara avui torno a escoltar els renecs del padrí perquè els pollastres no s’engreixaven i a sentir aquell sol de la meua infantesa –tothom pot trobar el seu– que encara avui allunya de mi qualsevol ressentiment.