PereRovira

Vaig conèixer Pere Rovira poc després que l’any 1977 s’establís a Lleida com a docent universitari. No vaig tenir l’oportunitat d’assistir a les seues classes –sí a les de Jaume Pont, Lluís Maria Todó, Pep Murgades o Aurora Egido– però vam ser companys fins que l’any 2009 es va retirar. Malauradament, les nostres institucions no tenen gaire memòria i s’obliden dels bons professors que pleguen. És així i no paga la pena lamentar-ho.

Hi ha un reconegut i llorejat Pere Rovira poeta, però amb la publicació de La finestra de Vermeer, l’any 2016, seguida de Música i pols, el 2019 i de Vida i miratges, que tot just he pogut començar a llegir, Pere Rovira ha consolidat una trajectòria que el converteix en un dels millors –si no el millor–dels dietaristes catalans contemporanis: per l’ambició del projecte, la qualitat de la prosa i la capacitat de fer del temps un espai de pensament i emoció.

Hi ha dues preguntes essencials en la vida: “Qui soc?” i “Què he fet amb la meua vida?”, i és precisament en aquests dietaris on l’autor dona una resposta i troba una via d’expressió eloqüent de les seues inquietuds i vicissituds intel·lectuals i vitals, esperonat per una motivació que ell va descriure així: “Escric per gust i per vici, per recordar i per oblidar. Escric perquè no em mati el temps.” És una frase genèrica però potent, que determina una actitud vital i literària: l’autor no fuig del temps, sinó que hi dialoga a través de l’escriptura.

A diferència d’altres dietaristes improvisats, Rovira tracta el dietari amb una gran consciència d’ofici. La seua llengua és precisa, matisada, amb un to reflexiu que oscil·la entre el lirisme i la ironia, i això l’apropa a figures com Joan Fuster, Josep Pla o Gaziel, però sense interferir el seu estil i la seua mirada.

Pere Rovira és discret, però no absent. Pere Rovira mai no ha volgut ser una figura pública en el sentit convencional. La seua actitud és la de l’escriptor que escriu, no pas la del personatge literari que circula pels fòrums, els vermuts o les xarxes. I val a dir que té una veu que caldria recuperar amb més força a Lleida, i no només per justícia, sinó perquè la seua obra té molt a oferir als lectors d’avui: sensibilitat, profunditat, mirada crítica, saviesa vital.