La ciutat i la pobresa

La crisi viscuda a Badalona ha posat sobre la taula un conjunt de problemes greus que, des de fa anys, són ben vius a Lleida i en moltes altres ciutats catalanes. La pobresa, les dificultats d’accés a l’habitatge, el sensellarisme, les ocupacions i la resposta al fenomen migratori en un sistema públic desbordat conviuen amb discursos polítics i mobilitzacions que, lluny de reduir tensions, les atien i les converteixen en una oportunitat electoralista. El racisme i l’aporofòbia no sempre adopten formes explícites. No cal cridar segons què, sobretot davant les càmeres. Sovint s’expressen de manera més neutra: “no aquí”, “no ara”, “així no”. Es presenten com una defensa de l’ordre, la convivència o el descans veïnal, però l’objectiu és a tot arreu el mateix: mantenir a distància la diferència i la pobresa, com si desplaçant-los a un altre barri o un altre municipi haguessin d’evaporar-se. La presència física de la pobresa incomoda perquè desmunta la ficció que aquest no és el nostre problema. L’odi visible en els rostres dels concentrats a les portes d’una parròquia badalonina, cridant “no els volem”, “no entraran” o “fora, fora”, mentre impedien que una quinzena de persones abandonades al carrer fossin acollides, no neix d’un conflicte puntual. És l’expressió d’un rebuig visceral als més vulnerables, legitimat per un clima polític que tolera –quan no estimula– aquest tipus de reaccions. Que García Albiol fos rebut amb aplaudiments no és anecdòtic. No existeix un “poble” homogeni que parli amb una sola veu. L’assetjament contra els responsables polítics que impulsen polítiques de protecció per a persones transeünts o sense llar tampoc no és espontani ni marginal. Funciona com una eina informal de desactivació política: cassolades, escarnis, amenaces, seguiments, exposició pública de noms i rostres. Es presenta com a protesta legítima, però desborda els límits de la discrepància democràtica i busca intimidar. Així es marquen els límits del que és políticament acceptable: gestionar la pobresa penalitza; expulsar-la pot tenir premi. No és un problema local ni circumstancial. És el símptoma d’una dificultat col·lectiva per sostenir polítiques de drets quan deixen de ser còmodes. Entre la ciutat que acull i la que expulsa, la pobresa continua allà. El que canvia és el relat –i la idea de ciutat que estem disposats a acceptar–. Una ciutat on és probable que les pròximes víctimes siguin els autòctons i els descendents, quan siguin ells els que no puguin fer front al lloguer, al cost de la cistella de la compra o a problemes de salut.