Escoltadors de veus

Quan Zidane va anunciar, el 2005, que l’havia despertat una veu que l’instava a tornar a la selecció francesa un any després d’haver-se retirat, la reacció dominant va ser d’escepticisme. El debat es formulava en termes físics –edat, resistència–, però el que estava en joc era la legitimitat d’escoltar una veu interior quan l’entorn ja ha dictat sentència. Freud, Sòcrates, Beethoven, Dalí i entre un 5% i un 15% de la població –segons els estudis– han sentit o senten veus. És a dir, les senten sense un estímul extern i això pot passar en situacions molt diverses: processos de dol, estrès intens, experiències espirituals o formes especialment vives de diàleg interior. En molts casos, aquestes veus no dificulten la vida quotidiana, i la persona hi pot conviure sense perdre autonomia ni sentit de la realitat. En l’esquizofrènia, en canvi, l’escolta de veus forma part d’un conjunt més ampli de símptomes i sol ser intrusiva i generadora de patiment. La diferència clau no és tant l’existència de veus com el seu impacte en la vida de la persona: si desborden, aïllen i fan inviable el dia a dia, parlem d’un problema clínic; si són integrables i no anul·len la vida, no cal considerar-les, per se, una malaltia.

L’arrencada dels Grups d’Escoltadors de Veus –avui presents en més de 35 països– va ser una iniciativa del psiquiatre Marius Romme i d’alguns pacients seus, que estaven convençuts que sentir veus no sempre és un signe de malaltia mental i que pot tenir sentit d’acord amb la història de cada persona. El setembre de 2015 es va posar en marxa el primer grup comunitari d’aquest tipus a Catalunya; més concretament, a Girona. Es tracta d’un grup obert, adreçat a persones que senten veus o viuen altres experiències inusuals, i té com a objectiu reduir l’angoixa associada i comprendre el sentit emocional d’aquestes vivències.

De fet, pensar s’assembla menys a un monòleg que a una conversa fragmentada, sovint contradictòria. Una veu formula una hipòtesi; una altra la corregeix; una tercera la posa en dubte o la relativitza. Aquest diàleg interior no és cap anomalia, sinó la forma ordinària del judici. Pensar és parlar-se, i parlar-se implica acceptar un cert desdoblament: no per perdre unitat, sinó per poder-la construir sense enganyar-se.