Saudade

Els portuguesos i els gallecs fan servir una paraula tan plena de matisos que, en altres llengües com la catalana, la francesa o la castellana, no existeix una equivalència exacta. Sovint, el terme saudade es tradueix com a nostàlgia, enyorança o, fins i tot, anhel o desig, i alhora és tot això i molt més, fins i tot és la sensació de trobar a faltar allò que no s’ha tingut mai o sentir tristesa per la vida que s’hagués pogut gaudir, en unes altres circumstàncies.

Això m’ha vingut al cap perquè fa uns dies vaig sentir a l’estómac una punxada de saudade en veure que Greece Sotheby’s Realty permet llogar per passar les vacances la casa on es va gravar la sèrie Els Durrell, a Corfú (la qual de fa poc es pot veure a TV3 en català i està basada en la trilogia que va escriure el fill més petit de la família, Gerald Durrell, sobre la seva infantesa en aquest paratge paradisíac). I és que l’any 1935, la mare Durrell, una vídua recent, va tenir la gosadia de deixar la seva Anglaterra rígida i amb un clima depriment i es va endur els seus quatre fills a començar una vida nova en una illa grega, llavors gairebé verge. Només cal veure la imatge publicitària de la sèrie, amb tota la família dinant al voltant d’una taula parada a la platja, amb els peus dins de l’aigua, per entendre que tracta de la felicitat que els Durrell van trobar en un lloc bellíssim arran de mar, envoltats de natura i senzillesa, a pesar dels moments durs que també van viure. Això encara és més evident en les tres novel·les en què es basa: La meva família i altres animals, Ocells, bèsties i parents i El jardí dels déus, lectures ideals per recrear les benaurances d’un estiu etern.

I dic que vaig sentir saudade perquè, si bé durant un instant vaig imaginar que seria meravellós anar a Corfú a passar les vacances amb la família i reproduir –si més no durant uns dies– el que devia ser la vida idíl·lica dels Durrell a la riba del mar Jònic, en realitat això és impossible. A Corfú, aquell món idealitzat ja no existeix, com no existeix tampoc a la nostra costa. Segurament s’hi aproparia molt més deixar-ho tot i emprendre el vol només amb bitllet d’anada per començar de bell nou en un lloc remot, on es parla una altra llengua i els costums no tenen res a veure amb els nostres. Això, però, ja és una altra història.