Crema catalana

Els catalans sovint hem excel·lit en creativitat, però hem de reconèixer que no venem bé el producte. Només cal pensar que podem trobar pizzeries a milers de quilòmetres d’Itàlia, un kebab al nostre poble i creps i sushi a qualsevol cantonada. El mateix podem dir de les hamburgueses, les quals passen per un període de glòria, com hem pogut veure a Lleida aquest estiu, protagonistes d’esdeveniments multitudinaris en què els joves engoleixen el menjar americà reinventat amb combinacions de colors i d’ingredients impensables.

Us imagineu que en qualsevol país proliferessin amb naturalitat una munió de restaurants de cuina catalana en què triomfessin les coques de recapte, en lloc de les pizzes, o la crema cremada per postres destronés la no tan gustosa, malgrat omnipresent, pannacotta? Certament, pel que fa a la cuina avantguardista ho hem fet molt bé: xefs com Ferran Adrià, els germans Roca i molts d’altres han estat reconeguts internacionalment per les seves aportacions a la gastronomia de primer nivell. Però aquí no parlo de l’elit dels fogons, sinó de la inexistència d’expansió internacional de la nostra cuina tradicional, com han fet altres cultures. Aquest fenomen s’ha atribuït al fet que les elaboracions són riques en sabor i aroma, però poc agradables a la vista i alhora complicades de fer, circumstàncies que no faciliten, en conjunt, la seva comercialització ­–posem per cas un fricandó o una escudella i carn d’olla. Amb això no hi puc estar d’acord. Si bé, com és natural, hi ha plats diguem-ne poc exportables, n’hi ha d’altres que ho són molt, com ara la crema cremada: individual, pocs ingredients, fàcil de produir i bona presència. De fet, fa poc que a Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar, ha obert una botiga amb aquest únic producte, en terrines per emportar preparades per menjar pel carrer, amb el sucre acabat de cremar. Si bé és cert que és un establiment que s’ha implantat de cara al turista estranger, tot és començar. Al meu entendre, el que ens manca als catalans no és iniciativa o valorar més la nostra cultura culinària, sinó crear marca gastronòmica i “iconitzar” productes, de manera que, des del punt de vista exterior, siguin distingibles només com a catalans, no diluïts dins de la gastronomia espanyola o mediterrània.