Encaixar

Deia Jung que “el món et preguntarà qui ets i, si no ho saps, et dirà qui has de ser”. Amb això, aquesta figura clau de la psicoanàlisi venia a dir-nos que val més que marquem territori, que tinguem valor de definir qui som o qui volem ser, si no volem que els altres ens facin encaixar a martellades en un racó oblidat a la seva conveniència, perquè no molestem ni els fem ombra. Si no tenim clar què som o què volem, el nostre entorn ens ho deixarà ben clar i no només això, sinó que també ens manarà què hem de fer o deixar de fer.

Tanmateix, malgrat que ens definim i decidim exhibir una personalitat marcada, la pressió social per encaixar dins d’uns marges de normalitat que es considerin adequats és constant. Sucumbir a aquesta intimidació, sovint, significa obtenir el premi de viure en pau i tenir molts amics a costa de pagar un preu prou alt: perdre la identitat per difuminar-se entre el ramat obedient que pensa, diu i fa el que toca. Per contra, la diferència es penalitza amb invisibilitat, rebuig o fins i tot la mort civil, un concepte que prové del dret romà, amb què s’excloïa de la vida pública el ciutadà rebel. Avui en dia en diuen “cancel·lació” i, si bé no implica la pèrdua de drets, com passava a l’antiguitat, sí que, a la pràctica, és una condemna terrible que s’imposa quan l’hegemonia social se sent amenaçada.

Qui no encaixa incomoda, però alhora obre camins nous, perquè permetre’s ser genuí també és una forma de resistència. El veritable viatge vital comença quan la llavor de la diferència empeny cap a l’autenticitat i ens allunya del patiment que sol tenir una ànima silenciada. La plenitud no s’assoleix quan ens ajustem al que s’espera de nosaltres, sinó quan ens donem permís per ser, a pesar que el rebuig plani damunt nostre, com un voltor.

Vivim en un món que lloa la conformitat i penalitza qui tria viure al marge del guió. Per això, enfront del dilema, ens trobem entre dues opcions: podem decidir surar en un plasma soporífer en què només s’accepta qui encarna a la perfecció el paper de peça del puzle social o bé arriscar-se a ser el vers solt en lloc de la rima, a anar per lliure, a expressar l’essència sense por de construir una vida que tingui sentit, lluny de la corbata ajustada per les expectatives alienes. La decisió és nostra.