L’art del manteniment
Als anys vuitanta, els criminòlegs JQ Wilson i GL Kelling van formular la teoria dels vidres trencats. La tesi que planteja aquesta teoria és que, en un entorn on regna el desordre, la deixadesa i l’acumulació de brutícia, la probabilitat de conductes antisocials s’incrementa, i també la criminalitat. La sensació de seguretat és ínfima.
Qui no s’ha trobat amb el cas d’un vehicle que fa temps que està aparcat al mateix lloc, o abandonat al voral d’algun camí. Primer, quan encara es manté força net i sencer, ningú el toca durant dies i dies. Però basta que acumuli pols i, sobretot, que algú trenqui algun dels fars o dels vidres, perquè en uns quants dies –de vegades només cal una nit– no en quedi res. El mateix passa amb els edificis en què els propietaris no són curosos amb el manteniment: si apareix un grafit espontani a la façana o el vidre de la porta s’esberla i no es restaura immediatament, és qüestió de molt poc temps que n’hi aparegui més i més, fins que la situació reclama una actuació contundent i sovint cara. En canvi, si l’endemà ja hi ha vidre nou, i s’ha esborrat el dibuix de mal gust, segurament tot acabarà aquí durant una bona temporada. Tot això encara és més evident amb l’espai públic. Una plaça amb contenidors que vessen, voreres trinxades i fanals fosos no és un signe de benestar i seguretat per a la ciutadania. En canvi, si cosa que es trenca o s’espatlla, cosa que se substitueix o es repara, a banda d’estalviar diners, s’evita que proliferi l’incivisme i, encara pitjor, la inseguretat.
Tot això està força relacionat amb el concepte de manteniment continu o cura per la conservació de totes les coses, siguin públiques o privades. És una manera de fer que forma part indestriable de les societats més avançades. Segurament es tracta d’una qüestió de pertinença, de ser així per consideració cap als altres, cap a l’entorn al qual es pertany. Sens dubte, tots preferim que l’engranatge vagi fi. Potser alguns objectaran que això només s’ho poden permetre els països rics. Jo crec que potser ho són, precisament, perquè no accepten de cap manera que tot col·lapsi. Si per la manca de manteniment continuat s’arriba a un punt de no retorn, llavors sí que és costós, fins i tot inassolible, recuperar l’estat òptim que els contribuents ens mereixem.
