Conquerir la felicitat
Sembla una contradicció que un dels filòsofs més tristos hagi escrit, precisament, un dels tractats més interessants sobre la idea de com ser feliç o, si ho volem dir així, com deixar de ser infeliç, perquè en l’assaig La conquesta de la felicitat (1930), Bertrand Russell va desgranar tant les causes de la infelicitat com les de la felicitat.
Podem pensar que des de llavors ha plogut molt, que en unes dècades la humanitat hem saltat de l’era analògica a la de la intel·ligència artificial generativa, i que ben segur que les causes del dolor existencial actual gairebé no tenen res a veure amb les que hi havia abans de les dues guerres mundials i tot just després del crac de 1929, el primer esglaó de la Gran Depressió.
Tanmateix, la idea central del llibre ha sobreviscut a tot això pel mateix motiu que ho fan els clàssics: perquè dispara al nucli de la naturalesa humana, la qual es caracteritza per tenir una essència immutable. La premissa de Russell és la següent: la infelicitat gairebé sempre ve de pensar massa en un mateix, de l’excés de mirar cap endins, de l’obsessió pel jo. La preocupació constant per la imatge o pel reconeixement social, la comparació amb els altres, la por del què diran. El malestar de fons sense cap motiu de pes ve de l’egocentrisme, de l’avorriment i de la falta d’interessos més enllà de mirar-se el melic. Tots aquests símptomes els reconeixem quan guaitem qualsevol xarxa social en què es fan absurditats per un grapat de reaccions de persones que ni tan sols coneixen.
Segurament, Russell va extraure aquestes reflexions de la seva experiència personal, perquè va patir nombroses crisis, solitud i episodis de depressió profunda. Ell, que va baixar als inferns, no concebia la felicitat com un excés d’eufòria, no la idealitzava, sinó que la sentia com el resultat d’una manera de viure. Amb aquest bagatge, ens va donar la clau de la bona vida: interessar-se pel món, pels altres, pels projectes i pel coneixement.
Malgrat que no ho sembli, hi ha una coherència profunda entre el sentir i el pensament de Russell, perquè gràcies a l’aflicció va saber transmetre els fonaments d’una existència més plena. La conquesta de la felicitat no és l’obra que escriuria un home feliç sinó una persona lúcida que va veure que la felicitat s’ha de lluitar.
