Josep Casamajó
Entre els records de la infantesa en tinc un que té a veure amb una caixa de fusta dividida en compartiments. Els padrins d’Alcoletge la tenien entaforada al sotateulada, en l’extrem més remot de les golfes. Un espai que tot just feia sis pams d’alçària on desaven els malendreços. Cada casella d’aquella caixa contenia un sarpat de peces amb lletres en relleu de diverses mides. Per a mi només era un joc, untar amb tinta els contramotlles i crear paraules. El padrí en deia “la impremta del Casamajó”, d’aquell estri estrany que sempre havia d’estar amagat. Molts anys després, vaig saber que es tractava d’una impremta de Freinet i llavors vaig entendre el misteri que la rondava: durant la dictadura, tenir-ne una a casa equivalia a una condemna a mort.
Josep Casamajó Palau, casat amb una germana del padrí, era del grup Batec, aquella colla de mestres de Lleida que, durant la República, aspiraven a una escola millor, feien trobades i divulgaven la pedagogia de Freinet, en què la famosa impremta tenia un paper clau. Va ser director de l’escola de Menàrguens, on va promoure la revista Inquietud, que publicava juntament amb altres mestres, com Lluís Aigé, Enriqueta Pocurull i Ambrosina Roca. En van fer 10 números, que s’enviaven a altres escoles, fins i tot a l’Argentina. El darrer exemplar va sortir el juliol de 1936, perquè va esclatar la guerra.
Molt abans, l’any 1918, Josep Casamajó va ser el primer mestre de l’escola de Butsènit, on cobrava dues pessetes. El 1921, va ajudar a treure gent del Segre per la coneguda “catàstrofe de Butsènit”, en què van morir ofegades 33 persones, després de l’aplec.
En acabar la Guerra Civil, va ser condemnat a mort. Els càrrecs eren ser afecte a la República, tenir el carnet d’un sindicat de mestres i ensenyar en català. Va morir a la presó de Lleida, de pneumònia, mentre esperava que li commutessin la pena per l’exili. La vídua i el fill van haver de fugir cap al Brasil, on encara viuen els seus descendents i estimats cosins meus, Pepito i Carmen.
Ara, la impremta ja no existeix. Fa anys, quan vaig descobrir el significat d’aquell calaix ple de lletres, ja no la vaig trobar. Segurament es devia extraviar durant unes obres. Malgrat això, de tant en tant, torna aquell record dels jocs infantils a les golfes de cal Cuadrat.
