Aprendre no ha de fer mal
Aprendre no ha de fer mal i, en canvi, en fa a alguns nens i nenes. Això els passa, per exemple, als infants amb dislèxia. Sovint, literalment, i surt en forma de mal de panxa o mal de cap. L’escola s’obstina a ensenyar a tothom igual, d’una manera que els és dolorosa. No és el lloc amable on poder relaxar-se i créixer. Els obliga a fer un esforç molt més gran que els seus companys. No són ganduls, ni rucs, ni maldestres, és només que el cablejat del seu cervell és una mica diferent. Però no podem desaprofitar el seu talent.
Ja sabem que el fracàs escolar són els pares. Més concretament les mares, i sí tot el “not all men” que vulgueu, però múltiples estudis relacionen el nivell educatiu de les mares amb el rendiment acadèmic dels fills. Per això, no em sorprèn la història de Jonathan Anderson, el flamant dissenyador de Dior, una espècie de semidéu de la indústria de la moda. De petit va ser diagnosticat de dislèxia severa, sa mare va lluitar a l’escola perquè no fos tractat de beneit. Ell, ho ha explicat, en té mals records, de l’escola, però el seu talent ha pogut florir. Una de les vicepresidentes del govern espanyol, Sara Aagesen, va dir en el discurs de presa de possessió del càrrec que tenia dislèxia. Ho va destacar en un moment tan important perquè és una condició que impregna la seva vida, com els passa a tots els dislèctics, hi han hagut de lluitar però els ha donat també una capacitat de raonament única, diferent a la de la majoria, i per això valuosa i preciosa. Aagesen va assenyalar el suport familiar per poder desplegar tot el seu potencial. Encara més nostrada, la Juliana Canet ha explicat que els seus pares es van gastar molts diners portant-la a la logopeda per fer el que se’n diu “reeducació” i millorar en les habilitats de llegir i comunicar-se. Ara es dedica, entre altres coses, a transmetre el gust per llegir.
La història és recurrent, si tens dislèxia, la setmana passada se’n va celebrar el dia mundial per donar a conèixer aquesta condició, et pot anar molt bé, però és fonamental la família que t’hagi tocat. Això és profundament injust pels qui a casa els van mal dades. L’escola hauria de poder-hi donar resposta. Per això, necessitem docents en totes les etapes que entenguin que aprendre no ha de fer mal.
