El paradís italià
Deia Josep Pla que els catalans érem els italians de l’oest, Francesc Mira es defineix com a un valencià d’Itàlia, la mallorquina Maria Antònia Salvà veia en la poesia italiana germanor de paisatge i de llengua. La fascinació i el sentit de parentiu amb Itàlia dels escriptors i intel·lectuals catalans és evident, conscients que la llengua que parlem va néixer a Roma, cerquen un mirall on reflectir-se en una civilització mediterrània però europea, caòtica però culta i clàssica. Potser, de fet, el que voldríem ser.
Fa anys que TV3 programa a les tardes una telenovel·la italiana amb unes dades d’audiència que confirmen aquesta connexió que els catalans sentim amb Itàlia. El Paradís de les senyores s’inspira en un fulletó de finals del XIX d’Émile Zola, degudament reeditat en català aprofitant la tirada de la sèrie, però ambientada als anys seixanta del segle passat a Milà. Amb un elenc d’actors amb més atractiu físic que talent interpretatiu i sense massa pretensions audiovisuals, les trames transcorren al voltant d’uns grans magatzems en una completa pau laboral i sense conflictes de classe. És una d’aquestes sèries que s’anomenen feel good, que et distreuen i et fan sentir bé perquè les trames, sovint inversemblants, tenen sempre el final que toca, el que hauria de ser, els dolents es redimeixen i els bons són sempre tractats amb justícia. I a més, tots parlen un català genuí i amb una dicció perfecta. Això també t’ajuda a desconnectar de la realitat i sentir-te bé.
N’han fet unes quantes, de telenovel·les d’aquesta època a la televisió espanyola, i en canvi no diria que tinguin aquest component de feel good. Per mi l’explicació més plausible és que mentre que aquí hi ha una dictadura feixista, a Itàlia els personatges viuen en una llibertat només amenaçada per la moral cristiana imperant al país. Per això un dels arguments recurrents, en una sèrie plena d’històries d’amor, és la lluita per aconseguir el divorci. La llei no s’aprovà a Itàlia fins al 1970 i encara se’n va fer un referèndum quatre anys més tard. A casa nostra havia estat legal durant la segona república, després van tornar els anys en blanc i negre. Per això no podem només gaudir d’una trama dels anys seixanta sense pensar que aquí guanyaren els dolents. Ens conformarem a somiar a ser una mica italians.
