Una senyora gran
Si vostè té un moment, avui li faig saber que fa temps que em defineixo com “una senyora gran”. Aquesta afirmació raonada desperta ipso facto una resposta condescendent: “No diguis aquestes coses!” I és aquí que em quedo garratibada, esmaperduda i descompassada, perquè en el fons i en la forma de la resposta hi ha la presumpció que ser senyora gran ha de ser cosa negativa –Santa innocència! Passa massa sovint amb l’ús de les paraules.
Una senyora defineix un gènere, un rol, una tria, una potència, fins i tot una solvència. O s’és senyora o no se n’és –com allò que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena–. A més, una persona gran no té perquè ser necessàriament vella, caduca.
Ens hem acostumat a carregar les paraules segons el vent que més ens convé. Hem despullat de valor paraules com dignitat que ara s’aplica com un esparadrap per a qualsevol mal amén. I estem treballant a consciència la desvalorització de paraules com resiliència que ja s’usa fins i tot per parlar de la recuperació dels futbolistes que tenen lesions a musculatura que ningú sap ben bé si existeix. Ai, si Boris Cyrulnik veiés com usem la seva preciosa paraula resiliència i tingués aquell bastó de nostre senyor que, com deia l’amic Buchaca, pica i no fa remor. Ai, la vergonya que passaria Victor Klemperer si ens sentís usar-la fora de lloc.
Com que ens hem acostumat a buidar determinades paraules per reomplir-les a conveniència segons d’on venen els trons, ens trobem enmig d’un món d’eufemismes que amaguen vergonyes. Un món que gesta nous *paraulos per tapar misèries amb una flassada d’hipocresia. Un món on tothom és el més gran lingüista de la pista i avall que fa baixada.
Una senyora gran és una gran senyora. És bonic, és sumatiu, és profund, és intens, és singular, sigui quina sigui la condició, el color de pell o els matisos en els cabells. Poques dones que conec s’escapen d’aquesta meva visió estranya de ser senyores grans. Perquè en són. Perquè estan forjades a foc. Perquè són valentes per saltar des de la transparència fins a una vida plena... I, a sobre, tenen temps per somriure. Sindiquem-nos, senyores grans! O no. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
