Canícula

Si vostè té un moment, sí, he escrit canícula, no Calígula, són coses diferents.

−Martí, centra’t!

Canícula, tal com diu la teoria, és un període de calor extrema. La identifiquem per aquells cels clars infinits de blaus que et cauen al cap i que et fan suplicar algun nuvolet que faci ombra. Canícula és implorar pluja, perquè ni està ni se l’espera. És suar fins a límits impresentables i tenir els cabells del serrell sempre empegadets al front. Pfff! El detallet està en el fet que la canícula s’hauria de produir entre el 3 de juliol i l’11 d’agost i estem a 29 de maig, amiga!

Recordo la primera onada de calor que vaig viure. Estava embarassada de la meva filla petita, fa 25 anys. Li vaig dir al meu home: o posem l’aire o marxo de casa −algun dia parlarem d’embarassos, va que riurem! L’home, que és un sant, va córrer a instal·lar aquell aire celestial i artificial. Quina felicitat! Jo, tota hipopòtama, i la meva panxa davant de l’aire gèlid per desafiar tots els refredats i cops d’aire possibles.

Que no, home, que no! Que no es pot viure en aquest estat perpetu de fogots menopàusics! Veu? Tant parlar de menopausa que nostresinyó ens castiga i ens fa viure un estat infinit de sufocació menopàusica. No cal ser dona, aquí rep tothom. Tanta ruqueria amb que los cincuenta son los nuevos treinta −i un be negre!− i ara, pam, lliçó magistral i general sobre el tema i, com deia ma mare: així sabràs perquè plores. Ves que no sigui com un segon pecat original!

Aquesta calorota rabiosa ens deshidrata, ens manté en estat de fatiga continu, augmenta la freqüència cardíaca, ens vasodilata −no sé què vol dir, ho he llegit en un estudi mèdic− i ens posa en situació d’estrès tèrmic −més estrès, no! Ens fa tenir rampes; anem pel món perdent sals minerals i no està el món per anar perdent coses... Per tant, què hem de fer? Hauria de ser festa, però no. Podríem passar l’estona mirant la tele, però no es pot aguantar. Viure dins la banyera amb glaçonets, no és sostenible... Tot problemes! Ens queda allò dels japonesos: posi el coixí tot el dia al congelador i a l’hora de dormir refrescarà el seu caparró, que es veu que és el termòstat de la vida... Ai, sí. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.