Allí on vegis les estrelles

A casa tenim un ritual d’estiu per l’època dels Perseids. Quan el dia s’acaba i l’aire refresca, sortim al jardí, agafem una vànova vella, quatre coixins i ens estirem a terra per caçar estels fugaços. També juguem a endevinar on van els avions i a imaginar les vides dels passatgers: parelles que tornen de vacances, nens que rondinen perquè no es poden adormir, una filla que va a l’enterrament del seu pare, un home de negocis que viatja per feina assegut entre turistes…

Per mirar les estrelles, a vegades fem servir una aplicació que ens diu quina constel·lació estem observant. Penso en els nostres avantpassats, que podien orientar-se seguint les estrelles i fins i tot saber l’hora. Jo amb prou feines sé reconèixer l’Ossa Major…

Quan alcem la vista, la bombolla que ens hem creat es trenca i, per una estona, som plenament conscients que vivim en un univers infinit. Llavors entenem que no som més que un petit gra de sorra –o, més ben dit, que enmig de tota aquesta immensitat no som gairebé res. L’ego s’esvaeix i ens adonem de com som de petits, no només en l’espai que ocupem a l’univers, sinó també al llarg de la història. Mirar les estrelles ens dona perspectiva, ens posa a lloc, i tot es relativitza.

També m’agrada mirar-les quan viatjo per una carretera secundària, perduda enmig del país i envoltada de camps. Llavors penso en la gent que viu a la ciutat, que no pot veure aquest espectacle, que no té un cel estrellat on situar-se, on entendre quin és el seu paper en aquest univers, on comprovar que tot és relatiu. Després anem a dormir, i l’endemà ja no recordem res de tot això. Tornem a pensar que els nostres problemes són els més greus, que la nostra feina és la més important, que els dies passen volant i no hem tingut temps per res. Tornem a perdre el focus, a oblidar que només som una petita peça d’un engranatge infinit, i que l’ecosistema on vivim és molt més gran i important que nosaltres.

Mirar les estrelles ens torna humils. Ens recorda que només som una peça minúscula d’un engranatge immens. I que, segurament, tot això que ens sembla tan urgent i vital… no ho és tant. Per sort, les nits d’estiu ens podem estirar a mirar les estrelles, elles sempre hi són. Ves allí on les estrelles es puguin veure.