La factura del bloqueig
Extremadura votarà aquest diumenge, amb eleccions anticipades després de no poder aprovar els pressupostos, i l’Aragó també ho farà el febrer de 2026 pel mateix motiu. Sempre m’ha semblat controvertit el debat pressupostari. És veritat que els pressupostos són l’eina política més poderosa d’un govern i, precisament per això, costa d’entendre que es facin servir com a arma en una època de fragmentació, quan el que hauria de prevaldre és el sentit de servei públic. Accepto que quan un pressupost és realment impossible, les urnes poden aclarir el mandat. Però, si tot apunta que la distribució d’escons quedarà gairebé igual, quin és l’objectiu real de convocar eleccions? Perquè un pressupost no és un trofeu partidista; és una eina perquè la gent tingui escoles que funcionin, CAP dotats, dependència atesa, carreteres segures i serveis socials que no arribin tard. I aquí hi ha un punt que em sembla essencial: en democràcia, el govern marca la direcció política (ha guanyat les eleccions o ha aconseguit la confiança del parlament), però això no hauria d’impedir que els altres partits contribueixin a fer viables decisions bàsiques, especialment en allò que sosté la vida quotidiana. No parlo de renunciar a la ideologia ni d’esborrar diferències. Parlo de distingir entre el que és negociable i el que és troncal. No em crec que no hi pugui haver consens en les grans inversions de país i en serveis bàsics com la salut i l’educació. I si no n’hi ha, el problema no és tècnic: és cultural i és polític. Recordo que quan jo era a l’Ajuntament, si aconseguia augmentar les partides de Joventut era, sovint, perquè la regidora del PP María José Horcajada ho reclamava. Tots hi guanyàvem. Potser hauríem d’assumir una idea molt simple: en un Parlament fragmentat, l’estabilitat no és un dret automàtic del govern, però la governabilitat tampoc no pot ser un luxe que la ciutadania pagui cada vegada que algú decideix tensar la corda. La política que només pensa a curt termini alimenta la desafecció. Després ens sorprendrà que la gent s’allunyi de les institucions. Fer eleccions per guanyar o perdre cinc diputats pot ser tàctica; però rarament és projecte. I sense projecte compartit, la democràcia es va aprimant. Res passa perquè sí.