El meu Sebastià Gràcia

Sebastià Gràcia i Petit va néixer a Lleida el maig del 1927, als voltants de la Festa Major. Des de ben jove fou un sardanista i un promotor infatigable de la cultura catalana. Només amb tretze anys, el 1940, fundà la Colla Sardanista Santiago Rusiñol, i a fe de déu que el 1940 calia tenir una voluntat de ferro i una esperança a prova de bomba per a tirar endavant un projecte d’aquest tipus.

Després, quasi immediatament, la seva activitat es va desenvolupar, primer, al “Centro Sardanista de Lérida de la Obra Sindical Educación y Descanso”, i just després, en pic va poder, fou un dels fundadors del Club Esportiu Huracans, del qual en seria sempre “alma mater”, en especial del Grup Sardanista, i, finalment, president. Des d’aquesta entitat fou un divulgador i promotor de la sardana a les Terres de Lleida. I aquesta divulgació es va veure reforçada gràcies al seu article setmanal a la secció “La Veu de la Sardana” al diari La Mañana, i a les dècades que va estar al front del programa La Sardana a Ràdio Lleida, llavors EAJ-42.

Aquesta dedicació en cos i ànima a la sardana li valgué rebre els Premis Dia de la Sardana de l’Obra del Ballet Popular els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995 i 2000. O que la Federació Sardanista de Catalunya li lliurés l’any 2010 el Premi Sardana a la Continuïtat, justament pel programa radiofònic. També va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 1987 i la Medalla de Bronze de la Ciutat de Lleida el 1986.

La seva petjada única en el camp del sardanisme a Ponent va tenir reflex a tot el país, gràcies també a haver format part durant molts anys de la Junta de l’Obra del Ballet Popular, fet que el convertí en un dels personatges més coneguts del camp sardanista arreu del país.

Professionalment va començar com a barber, però va durar poc, i es reconvertí en llibreter, a la llibreria Guimet, als Porxos de Dalt. Allí el vaig conèixer i tractar molt a les dècades dels setanta i dels vuitanta. Sorneguer, directe, tossut, i convençut, sempre tenia un debat a punt o una notícia per a comentar. I el diàleg era franc, obert, d’estil pugilístic, però sempre intentant convèncer, sovint amb un bri d’ironia, però amb un somriure final.

Una mica atabalat pel munt de coses que duia entre mans, fou militant actiu de Joventut Republicana de Lleida (d’on venien també els Guimet-Perenya) i d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nacionalista de pedra picada, somniava despert una Catalunya lliure amb justícia social i progrés per a tothom. Tot i saber-se minoritari en els anys que he indicat en el camp nacionalista, no deixava de defensar amb força els seus posicionaments, i en l’esgrima dialèctica amb ell calia estar sempre atent i a punt.

I també calia, a vegades, fer-lo tornar a la terra si els somnis eren massa abrandats o distants de les possibilitats del moment. Però d’ell vaig aprendre esgrima dialèctica, el valor de la paraula i la necessitat de l’èpica i del somni. Sempre vaig creure que, en època de clandestinitat en la lluita antifranquista, la seva dedicació al món sardanista era la seva manera, eficaç i possible, de mantenir la catalanitat visible, de no renunciar, i de teixir malles de suport, emocional i moral, amb gent de totes les comarques de Ponent que pensaven el mateix però que estaven condemnats al silenci.

Generós, va anar recopilant un arxiu, que quan fou començat a estudiar constava de 16,6 metres lineals en paper, bàsicament amb la seva activitat en el món sardanista lleidatà, la del Club Esportiu Huracans, i, sobretot, la del seu Grup Sardanista; 809 cartells (dels quals 236 referits a activitats culturals a la ciutat de Lleida); 11 auques, 38 dibuixos, 50 diplomes, 65 postals, i més de 2.500 fotografies; 840 cassets, 620 CD, 811 discs de vinil, i 53 rotlles de cintes de ràdio; i 596 llibres sobre la sardana i la cobla, segons l’inventari del Fons Sebastià Gràcia que ha fet l’Arxiu Històric de Lleida.

Com diuen les Conclusions de l’article escrit al número 6 de la revista Shikar per Carmina Garcia Badia i Glòria Vilella Garcia, de l’Arxiu Històric de Lleida, i titulat “Sebastià Gràcia i Petit o la passió per la sardana”: “el seu fons personal és un testimoni d’un temps passat, on el llegat d’aquest gran activista de la sardana dona a conèixer la seva personalitat, formada en el teixit cultural i associatiu de Lleida i la seva demarcació”.

Però aquestes grans personalitats a vegades no deixen créixer relleus, i és el que va passar als Huracans (entitat de la qual el meu pare fou un dels primers socis), perquè en convertir-se en l’únic motor, amb la seva mort, l’entitat es va dissoldre.

Va morir a Lleida el 14 de maig de 2011, altre cop en una data a prop de la Festa Major, als 84 anys, i a causa d’una insuficiència respiratòria.

Per Sebastià Gràcia que sonin la tenora i el tamborí, que soni tota la cobla, fem una rotllana, braços amunt, dosos i tresos.