Gràcies

De bon matí, la Rita ens ha enviat per WhatsApp un article sobre l’amistat. Més tard, tan bon punt les amigues ens hem reunit al voltant d’una taula amb olor intensa de cafè, aquest ha estat el tema que ha encetat la conversa.

La Júlia ens pregunta: «Vosaltres penseu igual que el filòsof Michel de Montaigne, que quan parlava de la seva amistat amb Étienne de la Boétie deia que “ell era jo i jo era ell” o fins i tot que “abans m’hauria confiat a ell que a mi mateix”?»

“Jo sí”, replica l’Eulàlia, “els amics els puc comptar amb els dits d’una mà. Crec que parlem d’amistat amb molta lleugeresa. Molts cops diem amics a aquells que tan sols són coneguts i poca cosa més. Les amistats de la infantesa i l’adolescència són les que sempre he cregut més genuïnes. Potser, perquè amb elles vaig aprendre a compartir i a resoldre conflictes. També vaig conèixer el valor del suport mutu, l’empatia i la lleialtat. Quan ets petit has d’aprendre a viure en societat, cosa que no és gens fàcil i fer-ho en companyia de qui es troba en la mateixa situació que tu crea llaços d’unió indeslligables.”

La Mercè, la Núria i la Maite també donen el seu parer, defensant la tesi de l’Eulàlia.

La Carme, sempre és la nota discordant, diu: “Doncs jo penso que la vida igual que uneix, separa. No és estàtica. Cada cop més canviem de feina, d’habitatge, fins i tot de ciutat o país. Estudiem, treballem, tenim parella, ens divorciem, tenim fills i nets. El modus vivendi es modifica i amb ell l’entorn i tot allò que ho integra. Durant força temps vaig considerar, igual que vosaltres, que els amics de debò eren faves comptades; però, ara, quan miro enrere, en veig tants que ja no tinc prou dits entre mans i peus per comptar-los. Per a mi, els amics no són solament els de la infantesa. Ni tampoc aquells que veig cada dia. Amics són tots els que al llarg de la vida m’han ajudat a aixecar-me quan he caigut. Els que m’han fet companyia en els moments de solitud. Els que han rigut amb el meu riure. Els que han celebrat els meus encerts i els que han plorat amb els meus dols.”

L’Emi tanca el tema quan diu: “Jo, com la Carme, també he fet un repàs a les meves amistats; i m’he adonat que són tantes les que m’han acompanyat a les verdes i a les madures que els he enviat un escrit dient: gràcies per ser-hi.”