Escriptors nus

A la trobada setmanal, les amigues es posen al dia de les seves ventures i desventures. Davant d’una tassa de cafè o te a més de galetes, totes plegades xerren pels colzes. La Carme aprofita per fullejar un diari quan li venen al cap les paraules d’un conegut i que evidentment trasllada a les amigues: “Tinc un amic que acaba de presentar una novel·la i m’ha dit que els que publiquen articles es despullen en públic. No sé què en penseu vosaltres, però jo crec que es despullen més els que fan creació literària. Què en penseu?”

“Ves a saber”, respon prest la Berta. “Això de la nuesa o no dels escriptors és ben estranya. L’Annie Ernaux no té cap mena d’objecció a descriure a Pura passió la seva obsessió per un home casat, a L’home jove, la passió que sent per un noi que reconeix que podria ser el seu fill, i a L’esdeveniment explica, amb pèls i senyals, l’avortament clandestí que va patir. No estalvia cap detall. I pel que sembla no es considera pas que, tot plegat, sigui despullar-se en públic. Perquè, segons diuen, ho fa sense cap mena d’emoció ni sentimentalisme i així aconsegueix que el seu jo passi a ser universal. De fet, la seva escriptura és d’una fredor tal que ni l’escalpel més asèptic pot estar més gelat.”

La Júlia segueix el fil de la conversa per dir que a ella el que més li ha xocat, amb el fet de despullar-se els escriptors, és que per a alguns d’ells la nuesa sigui literal. I explica que, a vegades, Anaïs Nin escrivia els seus diaris nua per sentir-se més lliure. I que, també, hi ha l’anècdota que H. Miller escrivia sense roba per trobar-se més connectat amb la creativitat i la sexualitat. O bé R. Bradbury, que segons expliquen escrivia nu però que per una qüestió d’elegància s’abillava amb una corbata. Encara que qui més li ha cridat l’atenció ha estat Victor Hugo, que es feia tancar la roba en un armari. El criat no l’hi podia tornar fins que no havia acabat d’escriure totes les pàgines que s’havia proposat per a aquell dia. Deslliurant-se de la roba, es deslliurava de les visites i de la temptació de sortir de casa o del despatx. Es veu que la nuesa l’obligava a estar tan sols concentrat en la creació literària i així podia entregar l’obra abans del termini fixat per l’editor.

L’Emi sentencia: “Escriptors, mira que en són, de rars.”