Boomers versus Joves
La Roser arriba amb retard a la trobada setmanal amb les amigues. Mentre es treu l’abric i seu, ens etziba: “He escoltat uns desnortats que m’han tret de polleguera. Parlaven de la vida cañón dels boomers. Sabeu que els boomers són els que van néixer, més o menys, des del 1946 fins al 1964? O sigui, nosaltres! Diuen que som la generació que ha viscut millor que els seus pares i millor que els seus fills! Toca’t els nassos!”.
La Carme no atura el riure, fins que comença una tirallonga: “Tenen tota la raó del món. Sí, senyor! No van gens desencaminats. Recordo com n’estàvem de contentes quan estrenàvem un vestit a l’hivern i un altre a l’estiu. Els abrics els heretàvem dels germans i cosins més grans. Amb unes sabates Goril·la en teníem prou per a un curs. Era veritablement fantàstic!
A més, nosaltres, érem unes privilegiades. Vam estudiar en un col·legi privat. Tres uniformes i sis camises blanques va ser tota la roba que ens va caler per anar a l’escola, des del parvulari fins a acabar el batxiller. Després, vam continuar estudiant. Moltes compaginant feina i estudis.
Amb un sou no et podies independitzar de cap manera, només ho podies fer si et casaves. Era el mitjà per tenir dues o tres nòmines. Així, estalviaves per a l’entrada d’un habitatge i t’hipotecaves a un interès d’un 13 a un 15%. On va parar! Una veritable ganga!
Per a la gran majoria, les vacances eren per ajudar els pares, al camp o en els seus negocis. Al restaurant hi feies cap de pasqües a rams. A la platja hi anaves un diumenge, t’enduies una nevera portàtil, obligatòria a totes les llars, i com a plat principal gaudies d’una ensaladilla. No ens vam morir de salmonel·losi perquè Déu no va voler.
Quan paries se t’atorgaven dotze setmanes de baixa que començaven a comptar des del mateix moment que la demanaves. Moltes, decidíem no gaudir-ne fins que no trencàvem aigües. En fi! Sense dubtar-ho, hem tingut la millor vida possible. Algú ho dubta?”
L’Emi continua amb el mateix tema, però canvia el discurs: “Els joves, en lloc d’enfrontaments estèrils, s’haurien d’allunyar dels discursos populistes i exigir un salari mínim interprofessional digne, assegurar-se unes pensions com cal i demanar una solució prompta i eficaç al problema de l’habitatge. Cal que lluitin pels seus interessos.”
