El ‘Retaule’ de l’Einam de la minicentral elèctrica.Un monument a la mecànica

Mai m’havia trobat que en un espai Detritus hi habités un ens perfectament conservat i en ple funcionament i, tot i la seva longevitat, es presentés orgullós d’allò que sosté totalment endreçat. És el plafó on romanen les eines sempre a punt de ser utilitzades en el manteniment de la minicentral que donava servei elèctric a la cimentera des de l’única turbina existent, la qual aprofitava un torrent d’aigua que discorria muntanya avall per la petita vall, de fort pendent, on estava situada la fàbrica de ciment.

Com podeu observar, aquest espai no té res d’abandó, potser algun malendreç i prou, però en veure’l vaig quedar encisat. Em va semblar una obra d’art, un retaule, com dic en el títol. De seguit em vaig adonar que es mereixia una bona imatge. Vaig estar una estona allí dret mirant-me’l i em van venir al cap pensaments vinculats a l’amor passional per un ofici. Em vaig dir: això ho va fer algun artesà amb un gran bagatge de sensibilitat, experiència i professionalitat, i afegiria també de delicadesa, no en tinc cap dubte. He vist altres panells per penjar-hi eines en ordre, en espais similars, però defugint la bellesa a canvi de la sobrietat i sense tenir en compte l’estètica o la noblesa dels materials emprats. En definitiva, sense donar gens d’importància a la forma respecte del fons.

Vaig fer un reportatge molt complet de la cimentera, la qual era molt petita si la comparem amb la de Xerallo, que havia fotografiat amb anterioritat. Aquesta apareixia gairebé com una factoria artesana, per no dir que ho era, tot molt manual, sense automatismes. Us diré un detall que ho confirmava: per ensacar el ciment, última part del procés productiu, utilitzaven bàscules antigues d’aquelles que tenien la base horitzontal ran de terra on es posava el sac o altri element a pesar i un panell vertical de fusta en un costat de la base, que servia per recolzar els elements a pesar que no se sostenien drets, a banda de subjectar dues guies horitzontals de ferro, una al damunt de l’altra, amb els contrapesos desplaçables, la de baix, per mesurar els quilos, generalment marcada en trams de 25 kg, i l’altra al damunt per als quilos i grams, mesurats per unitats, amb divisions de 200 grams, aproximadament. Utilitzades sobretot en magatzems de venda de patates, fruita, pinsos, adobs, etcètera. Recordo de quan era petit anant amb el meu pare a comprar pinso per a les gallines i conills, i de pas aprofitava l’avinentesa, jo pujava a la plataforma i ell em pesava.

Quan des de l’ajuntament de Sant Joan de les Abadesses em van convidar a exposar el meu projecte Detritus, de la mà del bon amic Jordi Vilarrodà, el periodista d’El 9 Nou de Vic, fidel seguidor del meu treball per les xarxes, i després d’haver exposat a l’IEI, la regidora de cultura només em van posar una condició: que havia d’exposar un àmbit en estat d’abandó del seu territori. Vaig acceptar la proposta, d’entrada amb una certa recança, no sabia on em portarien. En veure el lloc que havien triat, vaig quedar satisfet, tot van ser facilitats des de la propietat.

Finalment, vaig fer la mostra amb alguns dels àmbits que ja havia exposat a Lleida, afegint-hi el de Can Benet, compost per quatre fotos, una bàscula, un finestral interessant, el plafó de les eines (minicentral elèctrica) i una paret del taller (cimentera).

Tot i que el Detritus, en els fons, a priori mostra entorns valorats com a desagradables, les tres exposicions que he fet d’aquest tema han gaudit d’una bona acollida i fins i tot algú m’ha comprat alguna foto, de vegades persones vinculades al lloc mostrat o a algú simplement perquè els havia agradat alguna plàsticament. En aquest cas va ser diferent de les anteriors vendes, les quatre fotos exposades de Can Benet es van quedar a Ogassa, les van adquirir els propietaris de la cimentera. Em van dir que no era només per una qüestió sentimental, els van agradar tant les escenes com el tipus d’emmarcat i també la manera de penjar-les, impreses damunt de vidre, sense marc i suportades per dues guies amb una canal per encastar el vidre verticalment acollades a la paret, per ser exposades.

El reportatge el vaig fer el dia que indico al titular. Em va acompanyar el meu fill Marc, que va fer el seu propi treball, i la mostra es va exposar al claustre del Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, un espai magnífic d’estil gòtic, construït entre els segles XIV i XV, molt adequat per a aquests menesters.

A la inauguració, el 7-11-2015, em van acompanyar amics i amigues vingudes de Lleida i de més lluny. Citaré especialment la soprano Miracle Seguí, que ens va regalar un minirecital entranyable a cappella. La mostra va finalitzar el 24 de gener de 2016.

Afegeixo el destacat de l’article que va fer Jordi Vilarrodà al diari El 9 Nou de Vic el dia 11-1-2016:

L’exposició de Llorenç Melgosa a Sant Joan s’ha completat amb un lloc abandonat del Ripollès, l’antiga fàbrica de ciment de Can Benet, a Ogassa. Va ser la darrera a tancar de les quatre cimenteres que hi havia hagut a Ogassa i que utilitzaven el carbó de les mines per al seu procés productiu.

Cimentera Detritus Can Benet a Ogassa (Ripollès), 4-8-2015

Tancada des de fa pocs anys, l’activitat hi va quedar suspesa tal com estava el darrer dia de producció, tot i que encara hi continua funcionant una minicentral hidroelèctrica. A la fotografia, una de les imatges de Can Benet que s’exposen a l’Abadia de Sant Joan.

pàgines culturals de segre