El meu refugi
Sempre he pensat que escriure és un exercici de llibertat. Com ho és llegir, pensar, enraonar. Com en tot a la vida, l’objectiu és buscar allò que ens dona serenitat i pau. Però, alhora, és important trobar allò que ens ajuda a imaginar, a ordenar idees i a cultivar la ment. O, si més no, jo necessito aquests equilibris per anar tirant. I això sempre ho trobo a casa. És a dir, quan soc per les nostres contrades. El concepte casa per mi és molt ampli. És la Noguera, és el poble, és el Montsec, és la meva gent. És caminar per dreceres de terra i tenir la sensació que hi ha llocs on sembla que el temps s’aturi, malgrat que és on jo sempre em sento en moviment, en plenitud. Hi penso aquests dies que tothom agafa avions, trens, cotxes o vaixells per viatjar arreu del món. De fet, jo també ho he fet i m’agrada aterrar a altres indrets per descobrir nous llocs, caminar per carrers desconeguts, devorar diferents menjars i deixar-me impressionar per altres formes de viure. Però per intentar descansar, desconnectar i fer vacances no em busqueu per altres llocs del món. Això ho trobo aquí, entre els sembrats ja segats on hi ha piles de paques de palla, en una conversa a la fresca que allargaria eternament, en una plaça un diumenge de festa major, sortint a córrer quan encara despunta el dia o gaudint de lectures endarrerides. I fer-ho mentre veig que la meva filla també s’arrossega pels mateixos llocs tot intentant, de moment encara sense èxit, començar a caminar. Recordo que un dia l’escriptor Pep Coll em va dir que necessita tornar a casa, a Pessonada, al Pallars, quan busca inspiració. I quanta raó té! Perquè tots busquem el nostre refugi. És com una cruïlla que uneix passat, present i futur. La infantesa viscuda, el present intens i continu; i aquell futur que projectem. Per això a l’estiu molta gent torna al poble, perquè ens agrada fer quilòmetres i rondar per mig món però, també, aturar-nos al nostre refugi. Cadascú el seu. Allò on un se sent lliure per escriure, per llegir, per pensar, per enraonar. I que, de vegades, necessitem per carregar les piles, per seguir, per veure-ho tot amb aires renovats. Encara que siguin calents perquè portem uns dies que fa un sol de justícia.
