I ara, sense tu, Vallverdú

L’Alexandra i jo ensopeguem al passadís de casa. El d’anar a resar els parenostres per fer cagar la soca. El de les ombres sense mites de caverna platònica. El de les rajoles de serp modernista, de laberint d’avorriments de migdiada, de parxís de la vida. “Pare, el Vallverdú s’ha mort?”

Sense resposta. S’atansa plorant amb silenciador, a càmera lenta. S’arrapa. No veu el meu escatxic. En Xispa i en Taquetes apareixen fent-nos festes a les cames. Ens fan de mocador. Els nostres súper minins amb súper poders. Un misto s’encén. I si en Xispa i en Taquetes fossin uns altres gats? I si fossin una reencarnació de Patufa i Tigre vinguts a través del servei de missatgeria intersideral del consol?Hola, Josep: “A mi, em van donar una habitació que donava a la part de davant, i hi van posar sacs d’ametlles. Aquests sacs sí que criaven algun ratolinet. I vam portar un gat, li vaig posar Patufa. Era molt intel·ligent, però va tenir sempre lleganyes, era un gat malaltís. Llavors vaig agafar un altre gat que li vaig posar Tigre. I un dia una veïna va trobar a les golfes que li havia rosegat el pernil. Llavors li va tallar dos dits de la pota del darrere i jo li vaig curar i va quedar perfectament. Patufa i Tigre, tenia 16 anys quan vaig escriure la història d’aquests gats.”

Era l’estiu de 1939. Sant Martí de Maldà. La casa del padrí Vallverdú. Sempre gats. Aquí, però després a Puiggròs, l’Espluga. “Jo als gats els hi posava nom i hi havia un transvasament de gats, perquè me’n quedava un de cada paridura. Hi va haver la gata Xipus, la Messi, Rubí, Negre... En vaig tenir bastants. Els tenia tots enterrats al jardí. M’agrada el caràcter dels gats. La meva relació amb els gats és perfecta. Tinc un llibre que es diu L’home dels gats.” 

Però Josep Vallverdú és conegut pel gos de ficció, Rovelló. Mèu, mèu. Sí, els gats expliquen Vallverdú. Escriu H. P. Lovercraft que “el gos fa, però el gat és”. Vallverdú és. El gat és realista, clàssic, sap estar sol i feliç. Mèu, mèu i marrameu. El gat és bellesa, un cavaller, un seductor. No pots no enamorar-te d’en Vallverdú. Un gat és casa. L’amor és casa. Vallverdú és la casa de l’amor. I ell té les claus d’aquest interior on deixa entrar a tothom. Mireu. Els gats són gats i no són gats. Els gats són paraules. I les paraules són la roba estesa al paisatge. Tot a l’estenedor, al pentagrama, a l’armari: Les golfes de Sant Martí de cinema universal. La serra de tisores de Maldà. Els presseguers del secà sucós. Les oliveres vestides d’eternitat. Vallverdú és una olivera, un arbre. Tot es porta dins: com la vida. De l’arrel al fruit. 

Per això Vallverdú és reconeixible i alimenta. I tranquil·litza, consola. Per això quan veiem-llegim Vallverdú veiem-llegim un gat, una olivera, una serra... Ell és nosaltres, nosaltres som ell. Ell va decidir quedar-se. Es va plantar i donar fruits aquí. Vallverdú quan tothom marxava cap a Barcelona ell torna i torna a arrelar-se existencialment, literàriament. Porta casa (Ponent) a fora (Catalunya). De la proximitat a la llunyania. No importa el fora per dur-lo a casa. Exporta casa cap a fora. Gir revolucionari que és el segle XXI al XX. Ell és una olivera mil·lenària. Ell ja era aquí. Ell és aquí. Vallverdú és ilerget, romà, visigot, andalusí, comtaturgellenc, renaixentista, mancomunitatista, republicà... Vallverdú ha ballat vals, pasdoble, rock and roll, electrònica amb el país. Sempre a la pista, la sala, l’envelat, la discoteca. 

Ell sempre hi és. Per això Vallverdú forma part de la nissaga d’escriptors pop d’aquest país: Rusiñol, Guimerà, Sagarra, Espriu... Populars, rock star, influencers. Per llegits, reconeguts, admirats, estimats, continuadors. Vallverdú és el gat que passeja a totes hores, el tossal que mai marxa, l’ametller sempre dempeus. Són allà. Els veiem. Ens els fa veure. 

Vallverdú volia ser guionista de cinema. Ho ha acabat sent, però de la vida. Home càmera. Toca tots els espais, temps, gèneres, actors, escenes: tota la realitat. Tot és Cinéma vérité. Neorrealisme. Nouvelle vague. Dogma. Live. Youtubisme... I la realitat sempre és esmunyedissa, fugissera, incerta, imprevisible, eterna... La realitat també és un acte de llibertat. Una decisió. Tu decideixes ser pla seqüència de l’existència. Tu decideixes no tallar. Tu decideixes gravar. Tu decideixes ser botó de rec, fletxa, baioneta, punxa, far, cim, dit, nas, ull... Tu, Vallverdú. 

La vida se’ns escapa. Hola i adeu. La vida és el que hi ha entre un rewind i un fast forward. Per això sempre play. Pitgem el piu. Vallverdú és un xèrif de pel·li de l’oest. Un detectiu intermitent. Un agent no secret. Un amant distret. Un tot el que vulgui. Vallverdú és un primer pla de tots els plans seqüència. Però també és el paisatge. El que hi ha darrere que es veu i no es veu. El camp i el fora de camp. Vallverdú és una escenografia, un ambient, un estat d’ànim. Vallverdú és al mateix temps actor i seqüència. Sempre hi és. Sempre passa allà. 

L’actor-autor és confon amb el paisatge-obra. Ell fa narració i ell és una narració. Ell mira a càmera en un primera pla i guionitza la seqüència amb una panoràmica. Hi és ell i els tres-cents seixanta graus físics i espirituals. I hi és ell parlant-escrivint i enfilant, cosint-ho tot. Obrint l’aixeta de la vida que no para de rajar. Parla, escriu, com una anguila, ziga-zaga, cordill, marinada, swing, surf, ondulant, tràveling... 

Tot queda lligat a l’aire. Al moment. Surt. Brolla. Brota. Rebota. De rampell, patac, pim, pam. En directe. En viu. En Vallverdú ens té mal acostumats a tot això. I ara, sense tu, Vallverdú.Només tinc preguntes. Sense resposta de passadís d’ombres de casa. Com quan va morir el teu estimat Carles Riba. I Joan Oliver li va escriure aquells versos: “Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré?/ Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?/ La teva veu darrera –una antigalla–/ s’esbrava per les cambres vanament.” Si tu no hi ets... Si tu no hi ets ens agafarem a la teua barana de ferro. 

Aquella dels pobles. Rovellades, florides, però indestructibles. No marxen mai. Sempre hi són. Sempre es veuen. Quan tot s’enfosa agafem-nos a la barana de ferro Vallverdú. Agafeu-vos-hi fort. No us deixeu anar mai. No mireu ni a l’esquerra, ni a la dreta. Sempre endavant. El ferro roent, ardent, crema, el ferro és foc. La vida crema, et crema. No us deixeu passi el que passi. Perquè tot passa. Vallverdú és la barana de ferro de Catalunya, de la literatura, la cultura, la llengua. Vallverdú és una barana de ferro. La barana de ferro és la vida. I no es pot no viure. Agafeu-vos a en Vallverdú. La vida sempre ets tu.