Marina Rossell

Després de superar una greu malaltia, Marina Rossell ha emergit de nou, lluminosa i vibrant, amb el seu disc 300 crits i el llibre d’Albert Om No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell. Cançons com Morir d’un llamp o 300 crits ens retornen la Marina Rossell valenta, honesta, commoguda que ens acompanya amb passió en el camí de viure. La seva humanitat profunda, autèntica i sensible s’hi projecta intensa i refermada. Sovint identificada amb la seva interpretació magistral de La gavina de Frederic Sirés, Marina Rossell té un repertori ampli i bellíssim, que va des de l’espiritualitat primigènia de la seva Mare de Déu del Món o del Virolai de Jacint Verdaguer i el mestre Josep Rodoreda al combatiu Bella Ciao, passant per les seves esplèndides interpretacions dels grans temes de Georges Moustaki. Cada disc de Marina Rossell conté un gest perenne, que es queda dins nostre com una flama encesa. El llibre d’Albert Om, amè i proper, ens l’acosta sense guarniments innecessaris. Ens transmet l’essència de la personalitat de Marina Rossell. Com és i com sent. Amb una estimació per les melodies que transmeten el batec que ressona al cor de la gent, Marina Rossell és una cantant amb una capacitat insòlita de representació de sentiments col·lectius, però també de plasmar vivències i emocions de gruix de moltes persones concretes. Un dels capítols més singulars del volum és el que Albert Om encapçala així: M’agrada/No m’agrada. Hi trobem reflectits alguns aspectes que ens ajuden a entendre el seu món i a connectar-hi. Comença afirmant-hi que “M’agrada la pluja. Refresca, neteja, tot fa una altra olor” i, per contrast, reconeixent que, fugint de convencions, “No m’agrada anar a la platja a l’estiu” o “No m’agrada l’aire condicionat”. Ens explica que “M’agrada molt seduir” i “M’agrada conversar”, però “No m’agrada la ira de les persones. M’espanta.” Aquestes confessions tan explícites dibuixen un autoretrat prou precís de Marina Rossell. Ens hi diu: “Detesto que hi hagi moltes converses en una mateixa taula”, “M’agrada mirar el cel, com feia el meu pare, que era pagès”, “M’agrada anar a nedar”... Ens hi aclarirà que malgrat que li agraden tots els colors, el seu predilecte és el granat. O que prefereix la història a la ficció. Ara Marina Rossell encara més a prop.