Els emergents emergits

El 19 de juliol de 1955 els dirigents de vint-i-nou estats del denominat Tercer Món es van reunir a la ciutat indonèsia de Bandung. Es tractava d’explicar al món que aquells estats eren més importants del que pensava el Primer Món. Fou un toc d’alerta, massa poc escoltat a Occident, i la nostra arrogància va fer que els menyspreéssim perquè només tenien un migrat 8% del PIB mundial.

Sí que ho va veure clar Jean-Jacques Servan-Schreiber, un intel·lectual i editor francès de primera fila, que va escriure al seu llibre El desafío mundial (1980): “La no participació en aquesta reunió de les potències occidentals provocarà tantes tragèdies que és impossible mesurar l’abast d’aquest desastre que es contraposa a la intel·ligència occidental.”

Han passat quasi setanta anys d’aquella reunió, i el centre de gravetat de l’economia mundial s’ha desplaçat cap a l’Àsia: aquell continent ja representa més del 25% de l’economia global. Però això no és tot. Una nova organització, els BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) ja superen el 22% de l’economia mundial, i representen el 40% de la població del planeta.

Aquesta mateixa organització, el 2022, va decidir augmentar el marc d’aquests cinc estats amb la finalitat d’“ampliar el diàleg amb altres països i demostrar la vocació del grup per enfortir el paper de les economies emergents en el govern mundial enfront els nous desafiaments de la governança del món, demostrant encara més obertura i inclusió dels BRICS”.

A aquella reunió per videoconferència s’hi van unir els ministres d’Assumptes Exteriors de l’Aràbia Saudita, l’Argentina, el Kazakhstan, Egipte, els Emirats Àrabs Units, Indonèsia, Nigèria, Senegal i Tailàndia. Altres dinou estats ja han mostrat el seu interès per incorporar-se també al nucli dels BRICS. Formalment ho han demanat l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Algèria, Egipte, l’Argentina i Bahrain, però molts altres estats estan a la cua, de manera que ja s’han comptabilitzat una quarantena de peticions d’admissió.

Aquests moviments geopolítics situen els països “no alineats” del segle XXI en una posició diferent de la tradicional. Això comportarà que el pes d’Occident, amb Estats Units al capdavant, decaurà durant aquest segle. Un segle que serà el dels països que abans no comptaven en la tradicional governança mundial establerta després de la caiguda de la Unió Soviètica.

I això té fins i tot derivades monetàries, que afectaran el dòlar i l’euro. El febrer de 2023 el President Putin promovia l’ús de la moneda xinesa, el iuan, com a divisa de reserva; i exigia la seva internacionalització en les transaccions comercials amb els països d’Àsia, d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina, amb l’objectiu de reduir el pes del dòlar en el comerç mundial.

Però tot plegat no s’acaba aquí. En paral·lel el President Putin va confirmar que Rússia i la Xina han anat prenent mesures per incrementar l’ús de les seves monedes en el comerç bilateral, entre les quals hi ha l’establiment d’un sistema de pagaments iuan-ruble i la signatura d’un acord d’intercanvi de divises per un valor de 150.000 milions de iuans (23.000 milions de dòlars).

Rússia intenta també reforçar les relacions econòmiques amb altres mercats emergents (l’Índia i altres estats de l’Amèrica Llatina), reduint el domini del dòlar nord-americà en les finances mundials. En paral·lel, els BRICS treballen en el desenvolupament d’una nova moneda, que podria ser digital, i en altres instruments monetaris alternatius.

Si es posés en marxa aquest nou model monetari, s’acabaria el desorbitat privilegi del dòlar als mercats internacionals, cosa que duria els Estats Units a perdre bona part de la seva influència geopolítica al món. Un dòlar feble faria impossible mantenir l’enorme despesa militar, i posaria en perill l’economia nord-americana en el seu conjunt, i l’europea també, perquè el cost del deute actual faria impossible poder suportar les enormes despeses que hi estan associades, portant milions d’americans a l’extrema pobresa i, potser, fins i tot, a la desaparició de l’euro.

És evident, doncs, que els Estats Units necessiten la Xina, perquè l’hegemonia americana està en declivi. Una circumstància que afecta també Europa, sumida en greus problemes d’identitat. Occident necessita la Xina per tal que el món camini en una nova direcció, amb els països no alineats també en aquest carro.

L’historiador i militar Andrew Bacevich ja advertia el 2008 que els Estats Units viuen avui en dia tres crisis permanents: l’econòmica, la cultural i la militar. Tres aspectes que escapen de les consideracions que fan les mateixes elits americanes, on ningú qüestiona la supremacia nord-americana en aquests tres ordres.